Enriquito Llaudes Pinolón “Bala Rasa”

Nascut a Xàtiva l’any 1911. Fill únic d’Enric Llaudes Maravall i Nyevetes Pinolón Soldevila. Considerat un dels millors pilots espanyols de Fórmula 1. Segons els experts internacionals, d’haver tingut més constància, hauria pogut ser el millor pilot esportiu de tota la història automobilística. La família de “Bala Rasa” pertanyia a la bona societat xativina (son pare, propietari d’un conegut establiment d’ultramarins, fou, durant la postguerra, directiu del Casino Setabense). Des de ben menut, Enriquito mostrà afició pels cotxes, sobretot des que el seu progenitor adquirí el primer vehicle familiar.

En complir 19 anys, marxà a Barcelona. Bé que havia d’estudiar dret, era més fàcil trobar-lo als saraus que a les aules. Els pares, assabentats, amenaçaren de retirar-li l’assignació econòmica si no dedicava més esforç als estudis, però el jove xativí tenia altres aspiracions. En un dels saraus, conegué la filla de Damià Mateu, propietari (amb Francesc Seix i l’enginyer Marc Birkigt) de la fàbrica d’automòbils Hispano Suiza.

La relació amb la filla de l’amo el permeté de viatjar a les factories de Guadalajara i París, per a provar el model esportiu H6C de xassís curt. Amb aquest vehicle, participà en diverses curses a Espanya, Anglaterra i fins i tot als Estats Units. Gràcies a la seua perícia i, sobretot, al servofrè del bòlid (la patent del qual adquirí aviat la casa Rolls Royce), arribà a guanyar un grand prix que ni l’AIACR ni la FIA volgueren homologar com a competició oficial.

L’any 1930, “Bala Rasa” es véu involucrat en un escàndol: una foto seua, jugant en una colònia naturista, aparegué publicada en diverses revistes gràfiques. La fama d’home dissipat l’enemistà amb el patró. Deixà la Hispano Suiza, just quan l’empresa, en vespres de proclamar-se la República, era a punt de ser col·lectivitzada, i marxà a França, on fitxà per l’escuderia Maserati. Durant la Guerra Civil, els pares l’aconsellaren de romandre a París. El 1939, però, decidí de tornar a Xàtiva.

Aviat és féu molt popular entre les senyoretes de la ciutat. Esdevingué assidu dels balls que s’organitzaven al Palasiet, als quals assistien moltes fadrines (i casades també), oficials del regiment Otumba i alguns caps falangistes. Era habitual, en acabar les gresques, de trobar les calces de les xiques enganxades a les bardisses dels jardins. Aquests excessos i la participació en ells d’Enriquito arribaren a oïts de l’abat Juan Vayá i de l’alcalde Paco Navarro. La batussa familiar fou formidable. El 1946, Enriquito decidí marxar de nou a l’estranger.

Entre 1950 (any en què s’inicià la competició de Fórmula 1) i 1958, “Bala Rasa” participà en diverses curses, canvià dues vegades d’escuderia (passà d’Alfa Romeo a Mercedes-Benz) i es relacionà amb pilots com Fangio, Farina, Ascari... Trepitjà els circuits de Le Mans, Indianapolis, Monza... Mai no aconseguí, però, d’arribar primer a la meta (en quatre ocasions, quedà segon).

El 1958, es retirà de la competició, després d’haver patit un greu accident a l’Autodromo Nazionale di Monza (el seu Mercedes-Benz se’n sortí del traçat i matà tres espectadors; el pilot perdé la visió d’un ull). Des de llavors, la seua imatge es féu habitual a les festes i a les planes de les revistes gràfiques. El 1982, viatjà a Rio de Janeiro per assistir a l’acte de lliurament del Premi al Millor Pilot de tots els temps, concedit a Fangio per la Racing Press Association.

Enriquito encara tornaria a Xàtiva, el 1983, per a fer-se càrrec, en faltar sa mare, de l’herència familiar. Morí a Buenos Aires en maig del 1995, arruïnat i abandonat per la tercera esposa. Les seues despulles descansen en un petit cementiri als afores de la capital argentina.

Hussein al Jawahiri ibn Qâsim al Xativí al Mustá'rab

Nascut a Madinat al Xateba l’any 992 (370 de l’hègira). Fill de Fortun ibn Qâsim i Gisberga d’Alpont, descendents del comte visigot Casi, convertit a l’islam i fundador del llinatge dels Banû Qâsim. Els avis de Fortun mantingueren, però, fidelitat a l’Església. Cristians i musulmans convivien pacíficament. Els musilms aventurers arribats a al-Andalus, no eren proselitistes. Volien que els cristians servaren la condició de gentils, per a poder exigir-los tribut. L'Alcorà estableix: «Disputeu amb jueus i cristians en termes cordials» (sura XXIX, 45). El cronista ibn Quzmān deia que els barons cristians abraçaven l'islam per tres motius: fugir del jutge, fugir dels tributs i casar-se amb vàries dones alhora.

Fortun deixà les ribes de l’Ebre i s’adreçà a Xarc al-Andalus. A Balansiya, conegué Gisberga. Es casaren a la basílica de Sant Vicent i marxaren a Xateba, on nasqué Hussein, conegut des de menut com el ‘Royo’, pel color dels cabells. El nen aprengué romanç a casa i àrab a la madrassa. Fou, per tant, bilingüe (o diglòssic, ves a saber). La mare li ensenyà els fonaments de la fe cristiana. Sent adolescent, morí son pare.

Hussein cresqué i esdevingué un jove eixerit que despertava, indistintament, l’admiració de barons i femelles. Marxà a Còrdova, a fer estudis de medicina a la universitat fundada pel califa Abd al-Rahman. El centre atreia nombrosos alumnes, musulmans, jueus i cristians. La seua facultat comptava amb hospital i quiròfan. Hussein rebé lliçons d’Abu l-Qâsim Jalaf, l’obra del qual inspiraria altre gran metge i erudit, Muhammad ibn Ruxd, Averrois, propagador de la filosofia aristotèlica.

Averrois, que apreciava molt les dones, faria aquest comentari: «L’Estat no deixa veure el que podrien donar de si les dones. Semblen destinades exclusivament a parir i alletar els fills, i aquesta situació de servitud ha anihilat en elles la facultat de les grans coses. No veiem entre nosaltres dones posseïdores de virtuts morals perquè llur vida transcorre com la dels vegetals, sempre al servei dels marits. D'ací naix la misèria que consumeix les nostres urbs».

Establert com a metge, Hussein conegué Abu Sa`id ibn Hazm. El poeta, nascut i criat en un harem, no opinava sobre les dones igual que Averrois: «Les dones només tenen tres idees: la galanteria, la unió sexual i les diverses formes de l'amor. La resta del seu esperit és buit». El xativí acabaria sentint especial predilecció per ibn Hazm en un temps convuls; prenia força la doctrina rigorista malikita.

Els alfaqins, partidaris del fiqh maliquí, de tallar les ales als filòsofs i de prohibir l'especulació intel·lectual, foren censurats per ibn Hazm, que hagué de marxar a l’exili. Hussein l’acompanyà i ambdós viatjaren a ‘Uryûla i a Xateba. L’anciana Gisberga, que encara vivia, els rebé a la casa paterna. Mentre el metge exercia la seua activitat, l’escriptor redactà el Tawq al-hamāma (El collar de la coloma), reflectint els seus sentiments ambigus sobre l’amor.

Hussein, que ja no abandonaria la pàtria, acomiadà, successiva i dolorosament, la mare i l’amic. Sent un home gran, hagué d’abjurar de la seua fe (des de la caiguda del califat, no corrien aires de tolerància). Morí, als 83 anys amb fama de metge extraordinari. El soterraren al cementiri del camí de Múrcia. L’estela, exposada a l’Almodí, mostra aquesta inscripció: «En nom de Déu Misericordiós. Les seves promeses són verídiques. Que no us extraviï la vida mundanal! Aquesta és la tomba de Husein al Jawahiri ibn Qâsim. Déu tingui pietat d’ell, refredi el seu lloc de repòs i il·lumini la seva última morada! Finí el diürn del diumenge a tretze nits de passar juny de l’any quatre i cinquanta-tres, donant testimoni de la seva fe».

RESOLUCIÓ DELS PREMIS DE BIOGRAFIES FICTÍCIES EL PENJOLL

Havent-se reunit el jurat format per l’anònim A i l’anònim B al convent de Santa Clara hui dilluns primer dia després de la fira bestiar de Xàtiva 2008 (l’única que no és gran dins del programa firer), ha decidit fallar totalment i manifestar-se incompetent declarant deserta aquesta primera edició dels Premis de Biografies Fictícies El Penjoll. Contra aquesta resolució sols podrà mediar Déu o, en el seu defecte, el senyor alcalde de Xàtiva. Per la seua part, l’anònim C agraïx la participació i l’alt nivell de les biografies presentades, encara que un parell d’elles hagen sigut retirades incomprensiblement pel seu autor.

L'OLYMPE DE GOUGES XATIVINA

NEUS CAPROIG I CATALÀ, L’OLÍMPIA DE GOUGES XATIVINA


Neus Caproig i Català va nàixer a Xàtiva a l’any 1688 i va morir en juny de 1707. D’una família de camperols, des de xicoteta despuntà per la seua curiositat, la seua xispa i la seua rebelia alhora de defensar el que pensava que era d’ells, de la seua gent, del poble.

No va poder estudiar i com no va voler casar-se, encara que no li van faltar pretendents, (el matrimoni no està fet per a mi - dia Neus), viví rondant sempre la tragèdia econòmica i suportant crítiques i atacs d’homes i dones que no entenien el seu esperit lliure.

En 1706 en arribar Basset a Xàtiva, davant la sorpresa de tots i totes s’uní al seu exercit. Diuen que els seus parlaments a la plaça del Mercat arengant al poble contra les botiflers emocionaren a tots i totes les xativines que la van escoltar. Amb un llenguatge pla, sense floritures, encoratjava a l’auditori, es feia entendre, arribava a tots i a totes, i això era el important.

Per aquells dies es convertí en companya inseparable de Basset o en alguna cosa més, diuen les cròniques …

El dia 24 de maig de 1707 defensava Sant Francesc des d'una barricada quan els espanyols la van capturar. Neus va ser torturada cruelment i executada, i immediatament després, oblidada per tothom. Diuen que poques hores abans de morir, encara que sabia el que li venia damunt, el seu esperit continuava intacte, igual de lliure i amb una coherència i valentia encomiable. En les últimes hores de la seua vida, afirmà que no es penedia de res del que havia fet i que volia morir lliure tal com havia viscut.

PD de l’autora: Neus és una biografia fictícia és clar, però si fora real tampoc la recordaria ningú. De segur que van existir per aquells temps moltes Neus, però clar no eren santes, ni riques ni cultes. Eren, simplement, dones del poble.

FRANCESC DE MULLA-MOLT

Francesc de Mulla-Molt, originàriament Francesc de Malferit, primer actor porno de la història, va nàixer a Xàtiva, el 1490, del bressol d’una família de jueus conversos. Son pare, un mercader de nom Francesc de Malferit, és denunciat al Sant Ofici. La família aconsegueix fugir, amb rumb desconegut, però decideix deixar el petit Francesc, aleshores un nadó, amb una família amiga de puresa de sang reconeguda, els Mulla-Molt, una nissaga d’origen incert famosa a de l’època per engrandir cens de la ciutat, al voltant de mil famílies a les acaballes del segle XVé. El menut Francesc passa desapercebut, a ulls de la societat i de la Santa Inquisició, dintre d’una família de 5 germans i 9 germanes. Aquesta primerenca relació amb el sexe femení podria ser clau en la seua biografia posterior, però no hi ha consens entre els historiadors: Claudi Pocalletra (1) apunta que els pares adoptius li haurien revelat la seua condició d’adoptat, obrint el camí a experiències amb les seues germanastres. Per la seua part, Enric Vaamissa descarta les relacions pseudo-incestuoses i atribueix els fets biogràfics posteriors a una pèrdua de la fe cristiana, circumstància que situa entre els anys 1505 i 1507, quan descobreix, a través d’una de les criades de la família, que ell no és cristià de soca-rel (2).
En qualsevol dels casos, a l’edat de 17 anys, i després d’una obscura disputa familiar, Francesc de Mulla-Molt abandona Xàtiva. A partir d’ací, la seua vida està àmpliament documentada en ser una de les trajectòries vitals més escandaloses de la cristiandat. Enrolat en una companyia teatral d’Alzira, Els Udolants, el nostre personatge prompte destaca com un dels actors més dotats per a la comèdia. Al mateix temps, però, descobreix unes altres capacitats: en una ocasió, enmig d’una representació a València, Francesc de Mulla-Molt es despulla i ensenya a un públic escandalitzat la seua verga, de dimensions pertorbadores, segons totes les cròniques (3), incitant a algunes de les actrius presents a gaudir dels seus atributs. En arribar els soldats arquebisbals s’hi troben amb una orgia que s’expandeix de l’escenari cap al conjunt de la plaça, sense necessitats de perfums. La companyia aconsegueix fugir, en mig de la confusió, però ha d’abandonar a corre-cuita els regnes d’Aragó i Castellà. Els Udolants es refugien a la Bretanya i, de portes cap a fora, comencen una nova vida com a ramaders de vaques. Amb tot, i segons reconstruccions de testimonis aïllats, els serveis de la companyia, amb Francesc de Mulla-Molt al capdavant, són requerits per nobles i reis de tota Europa en actuacions celebrades en el més estricte secret i pagades a prou d’or. Francesc de Mulla-Molt mor a París, el 1550, a conseqüència de la pesta bubònica que delma Europa aquell segle. Però ho fa immensament ric, amb 23 fills i passant a la posteritat com, en puritat, el primer actor porno de la història.
NOTES
(1) POCALLETRA, CLAUDI, Història oculta de Xàtiva, ed. Foll, 1992, 3 pàgs.
(2) “De cap de les maneres seria concebible que un bon cristià de l’època caiguera en aqueix tipus de temptacions. Més bé, la trajectòria personal, que no humana, de Mulla Molt, sols es pot interpretar com una pèrdua de la fe cristiana (...) que li va fer caure en aquella actitud innombrable”. VAAMISSA, ENRIC, Vides xativines despendolades, ed. Abadia de Xàtiva, 1988, 1678 pàgs.
(3) “E allò gegantesc que els ulls de nos contemplaren no pot ser dit sens perill d’infern e condemnació (...)”, MOSSEN BOYER, Cronica e feits valentins, (1530?)

Rimero, l’últim Neandertal de la Cova Negra

Rimero va nàixer l’any 23.000 a.C., o potser el 22.000; al cap i a la fi, ¿quina importància pot tenir un marge de mil anys en el còmput global de la història del món? - Era la més jove d’una família difícil de definir, o més aviat un clan, habitants des de temps immemorials (i la memòria dels Neanderthals no era massa llarga) d’una coqueta cova a la vora d’un riu, el sostre de la qual, negre com el follí, era de fet negre a causa del follí de tanta foguera on es cuinaven, sense massa floritures, les peces caçades entre matolls, canyissars i altres indrets amics del fang i les mig foscors.

La nostra amiga Rimero tenia a penes quatre anys quan va sentir per primera vegada la musiqueta monòtona dels nouvinguts, i els va vore, erectes i amb la pell nua (és a dir, sense pèls), voltant per la vall com els heralds d’un nou temps. No va ser una massacre ràpida, ni un genocidi. Començaren per arramblar eficientment tota possible peça de caça, continuaren repelint sense despentinar-se els atacs furibunds d’aquells homínids de formes tosques impulsats per la fam i la malaltia, acabaren per ocupar a patades la cova no menys negra, desocupant-la dels últims moribunds. Allí estava Rimero, mig amagada entre els ossos dels óssos, esperant que alguna de les nouvingudes s’apiadara d’ella, cosa que va passar. Perquè en aquells temps pretèrits existia ja, com no, la violència, i la crueltat, però no s’havia inventat encara la possessió d’individus, de manera que aquella desemparada i gemegant criatura va ser acollida no com una propietat d’algú, sinó com algú que hi era.

Amb aquest inusitat inici va començar la infantesa de Rimero, envoltada d’altres xiquets ben diferents a ella i amb els quals podia comunicar-se tan sols amb gestos. A pesar de les seues faccions que invitaven a l’alienació i a la burla, els anys d’adolescència estranya no van passar desapercebuts als jovençols més dissipats, de manera que en més d’una ocasió els seus gemecs d’antiga flaire es mesclaven a poqueta nit amb els altres rumors del paisatge fluvial. No coneixent conceptes com ara la incompatibilitat de l’ADN, els nouvinguts, ara ja senyors únics d’aquestes terres, es preguntaven com aquelles mal dissimulades escaramusses amatòries no acabaven donant l’habitual fruit. Anaven passant els anys i aquella raresa va acabar afegint-se al ja complet catàleg de rareses de Rimero, que anava envellint sense saber que amb ella s’acabava tot un món destinat a perdre’s.

Morí l’any 22.950 a.C. o potser el 21.950, que tant fa.

Autor: Tadeus Calinca

Joan Baldoví i Serneguet (Xàtiva, 1874 - Bombai, 1953)

Conegut també amb els malnoms de Joanet el Socarrat i el Senyoret de la Triaca, va ser un polifacètic esportista xativí de finals del segle XIX i primera meitat del XX.

Va nàixer al carrer la Triaca de Xàtiva. La sobtada mort dels seus pares, quan tenia quatre anys, va fer que anara a viure amb la seua avia materna a Valls (Tarragona). Allí és on va començar la seua trajectòria esportiva com casteller, formant part de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Va ser el participant més jove i que més amunt va arribar en el primer quatre de nou sense folre de la història, descarregat al 1881 davant la catedral de Tarragona.

Amb la mort de la seua avia, quan Joanet tenia quinze anys, va tornar a Xàtiva. Només arribar, es va iniciar al joc del raspall on va apuntar maneres des que s’arreglava les mans. Els aficionats prompte li van traure el malnom del Senyoret de la Triaca per l’estilisme i elegància dels seus moviments i la depurada tècnica dels seus colps. Als dos anys ja era conegut arreu del País Valencià.

La superioritat d’este pilotari era tan manifesta que, per igualar-lo en joc, en les partides per equips, el ficaven amb jugadors retirats, xiquets, minusvàlids, inclús una vegada amb una dona embarassada i, en partides individuals, sols li permetien jugar amb la mà esquerra (ell era dret). Així i tot, sembla que va estar invicte del 1898 al 1910 quan va perdre un mà a mà, al trinquet de Pelayo a València, amb un jugador amb qui no s’havia enfrontat mai, Nel de Murla, i en una modalitat acabada d’inventar per este últim pilotari: l’escala i corda. Eixe any, el Senyoret no sols va perdre la partida amb Nel sinó també els dits anular i xicotet de les seues dues mans en un accident que va tindre en altra de les seues passions: córrer els Sanfermins. L’amputació de quatre dits de les mans va significar la seua retirada com pilotari.

Va retornar a Valls iniciant-se en la pràctica de diverses especialitats esportives, arribant a participar en esdeveniments com les dues primeres edicions de la Volta Ciclista a Catalunya i els Jocs Olímpics d’Estocolm, del 1912, en la prova de pentatló modern que s’acabava d’introduir al programa olímpic. Durant esta competició un tir accidental d´un dels participants, George S. Patton, li va pegar en la cama esquerra, deixant al Senyoret coix de per vida. En l’hospital va conèixer a la dona amb la que tres anys després es casaria. Ella el va iniciar en el joc de l’escacs que el va captivar des del primer moment.

Malgrat la seua dedicació i ambició per convertir-se en un gran jugador d’escacs, mai va destacar. En les quatre edicions que va participar del campionat d’Espanya (de 1929 a 1933), la seua millor classificació va ser la setze. L'obsessió per este joc el va acabar trastornant. En 1945, la seua dona, davant un intent d’assassinat, decideix internar-lo al Sanatorio Psiquiátrico Nuestra Señora del Pilar de Saragossa, on acabava d’arribar com director un antic amic del Senyoret, l’ex-jugador d’escacs, el Dr. Ramón Rey Ardid (precisament el guanyador de les edicions del campionat d´Espanya on va participar el Senyoret). Allí va ser tractat amb una teràpia basada en el Xaturaji. Els efectes van ser positius i, en 1948, va abandonar el sanatori, traslladant-se a viure a la India on va destacar com jugador de Xaturaji. En 1953, a l’edat de 79 anys va morir a Bombai mentre disputava un torneig.

Segon concurs literari d´estiu organitzat per El Penjoll:

1ers PREMIS DE BIOGRAFIES FICTÍCIES EL PENJOLL 2008

Després de la bona acollida del concurs de micro-relats i veient que els autors d’El Penjoll es troben faltats d’inspiració, espiració i, inclús, expiració hem pensat que és un bon moment per estrènyer les galtes del cul d’un desconegut o desconeguda, i escalfar-se el cap participant en els Iers Premis de Biografies Fictícies El Penjoll 2008, que es desenvoluparan d’ara mateix fins el tercer i últim dia de Fira Bestiar de Xàtiva. Ací teniu el cartell, inspirat en un disseny del Titi, i les bases del concurs, que res tenen a vorer amb les de l'OTAN.

El Penjoll. Art de paraula amb la inapreciable col·laboració de l’Institut Independent d’Estudis Patafísics del País Valencià, El Palleter i l’Esglèsia Pastafari de Xàtiva gosa convocar el Iers Premis de Biografies Fictícies El Penjoll 2008. Podran optar a estos premis totes les obres que s’ajusten a les següents bases:

1) Podrà participar qui vullga i amb tantes biografies com vullga.

2) Les biografies estaran escrites en valencià, català, o com vullgueu dir-li.

3) Els treballs presentats seran originals i inèdits.

4) Faran referència a personatges ficticis però que, ací està la gràcia, han contribuït a la cultura i desenvolupament de Xàtiva i voltants.

5) Les biografies tindran una extensió mínima de tres-centes paraules i màxima de sis-centes (és molt important que si et dius Lo Pol et tornes a llegir esta base del concurs abans de presentar una obra).

6) En el text es pot recórrer a la utilització d’hipervincles, així com imatges o vídeos.

7) Les biografies es presentaran en forma d’entrades dins de la revista-bloc El Penjoll. Art de Paraula (http://elpenjoll.blogspot.com/). Aquells que no siguen autors d’esta revista-bloc i vullguen participar enviaran el seu treball a l’adreça de correu electrònic: elpenjoll@gmail.com, sotasignant-lo amb nom, pseudònim, heterònim, un codi numèric o de barres, o com preferisquen identificar-se. En estos casos, l’organització es farà càrrec de penjar-lo al bloc com entrada amb la identificació que s’ haja facilitat.

8) Una vegada penjat a la revista-bloc es considerarà que la biografia i el seu autor estan participant en el concurs. Si una biografia és eliminada pel seu autor es considerarà que este renúncia a la participació en el premi.

9) El període de presentació de biografies és des del mateix moment en que es publica este missatge a la revista-bloc El Penjoll. Art de Paraula, el dimarts vint-i-nou de Juliol, fins el tercer i últim dia de Fira Bestiar de Xàtiva 2008.

10) Premis. El jurat tindrà total llibertat per donar els premis i mencions (per a bé i per a mal) que crega convenient i sota la seua responsabilitat.

11) El jurat es composarà durant el transcurs del concurs (s’accepten voluntaris). En cas de necessitat, el jurat podrà comptar amb l’assessorament del gran superheroi suecà Llepo-Man. El veredicte d’este jurat serà inapel·lable.

12) Qualsevol situació no prevista en estes bases serà resolta a cara o creu, o segons els criteris d’El Penjoll.

13) La participació en este concurs implica l’acceptació plena d’estes bases (a excepció de la 14).

Sort i al bou!