Rimero va nàixer l’any 23.000 a.C., o potser el 22.000; al cap i a la fi, ¿quina importància pot tenir un marge de mil anys en el còmput global de la història del món? - Era la més jove d’una família difícil de definir, o més aviat un clan, habitants des de temps immemorials (i la memòria dels Neanderthals no era massa llarga) d’una coqueta cova a la vora d’un riu, el sostre de la qual, negre com el follí, era de fet negre a causa del follí de tanta foguera on es cuinaven, sense massa floritures, les peces caçades entre matolls, canyissars i altres indrets amics del fang i les mig foscors.
La nostra amiga Rimero tenia a penes quatre anys quan va sentir per primera vegada la musiqueta monòtona dels nouvinguts, i els va vore, erectes i amb la pell nua (és a dir, sense pèls), voltant per la vall com els heralds d’un nou temps. No va ser una massacre ràpida, ni un genocidi. Començaren per arramblar eficientment tota possible peça de caça, continuaren repelint sense despentinar-se els atacs furibunds d’aquells homínids de formes tosques impulsats per la fam i la malaltia, acabaren per ocupar a patades la cova no menys negra, desocupant-la dels últims moribunds. Allí estava Rimero, mig amagada entre els ossos dels óssos, esperant que alguna de les nouvingudes s’apiadara d’ella, cosa que va passar. Perquè en aquells temps pretèrits existia ja, com no, la violència, i la crueltat, però no s’havia inventat encara la possessió d’individus, de manera que aquella desemparada i gemegant criatura va ser acollida no com una propietat d’algú, sinó com algú que hi era.
Amb aquest inusitat inici va començar la infantesa de Rimero, envoltada d’altres xiquets ben diferents a ella i amb els quals podia comunicar-se tan sols amb gestos. A pesar de les seues faccions que invitaven a l’alienació i a la burla, els anys d’adolescència estranya no van passar desapercebuts als jovençols més dissipats, de manera que en més d’una ocasió els seus gemecs d’antiga flaire es mesclaven a poqueta nit amb els altres rumors del paisatge fluvial. No coneixent conceptes com ara la incompatibilitat de l’ADN, els nouvinguts, ara ja senyors únics d’aquestes terres, es preguntaven com aquelles mal dissimulades escaramusses amatòries no acabaven donant l’habitual fruit. Anaven passant els anys i aquella raresa va acabar afegint-se al ja complet catàleg de rareses de Rimero, que anava envellint sense saber que amb ella s’acabava tot un món destinat a perdre’s.
Morí l’any 22.950 a.C. o potser el 21.950, que tant fa.
Autor: Tadeus Calinca
No comments:
Post a Comment