tercer exercici: inspiració

No et quedes ací mirant-me. Passa. Dicta’m. Agafa’m els dits. Que les mans puguen alçar el vol i agafar-se al corrent de les idees que et bullen rere aqueix posat enigmàtic. No et deixes cercar per aquesta embafosa i agònica vesprada de diumenge. Posa un mot, un de sol. Deixa’l caure sobre la blancor enlluernadora d’aquest fals paper. Em cega, no ho veus? Faig visera amb la mà des de fa una llarga estona sobre els meus ulls empetitits. No m’hi veig! Fes un senyal, breu, concret. Jo després aniré obrint-li camí, aniré llaurant l’espai invisible i trobaré el camí introbable... No, no em deixes pas ara! Per què? Hi ha molt què dir! Posa’m la mà a dintre. Deixa’m una frase. Rodona. Com una pedra de riu. Llença-la sobre les aigües somortes del meu ànim cloroformitzat. Digues, per exemple, “ell pensa que s’ofega en el silenci, però en realitat se’l beu a glopades sorolloses...”.