Una biografia amb banda sonora

Feliu Tortajada va nàixer als inicis dels cinquanta. Passà tota l’edat primerenca escoltant històries familiars sobre les atrocitats comeses pels “rojos” i programes de ràdio com Matilde, Perico y Periquín. La seua fou una infància de ràdio i cinema en blanc i negre. En arribar a l’adolescència, estava fart d’escoltar cançons de Juanito Valderrama i Dolores Abril, de José Guardiola o de Gloria Lasso —avorria especialment la cançó Canastos, que interpretaven a duo ella i Luis Mariano—. Durant l’època d’institut, caigueren a les seues mans, per casualitat, els primers discos de Los Sírex, Los Mustangs i, oh sorpresa, The Beatles i The Rolling Stones. A partir d’aqueix moment, Feliu Tortajada ja no volgué saber res de la tonadilla, la copla, la cançó moderna o el flamenc. Es deixà els cabells llargs i, seguint la invitació de Los Sírex —que cantaven un tema titulat Si yo tuviera una escoba—, agranà la banda sonora que havia acompanyat fins aleshores la seua infància. Quan es féu jove, vingueren el primer pickup i els primers amors —durant el Preu, tingué dos romanços successius—. Tortajada i els seus amics començaren a organitzar balls al xalet d’Esplugues, a Bixquert. Les escenes eren ben entendridores: ells lluitaven per arrimar-se a les xiques; elles posaven els colzes al davant; tots i totes amb el cor en un puny, per por que arribaren de sobte els pares d’Esplugues i truncaren les passions juvenils. I mentre, les cançons de Matt Monro, Mamas & The Papas i Otis Redding sonant al pickup. Temps aquells! A la Universitat, Feliu descobrí els cantautors i encengué molts llumins als concerts de Raimon, Lluís Llach, Al Tall, Paco Muñoz... S’acabava el franquisme; eren temps de lluita per recuperar, com més aviat millor, la delejada llibertat. Feliu Tortajada sentia, tanmateix, una mena d’estranya esquizofrènia. Com era possible que li agradaren alhora Lluís Llach i Emerson, Lake & Palmer? Era lògic que els seus coneguts maulets s’emocionaren veient una dansà i ell s’hi avorrís? Tenia sentit experimentar millors vibracions escoltant Made in Japan, de Deep Purple, o Brown Sugar, dels Rolling Stones, que Juan Salvador Gaviota, de Neil Diamond, o Campanades a morts, de Lluís Llach? El nostre protagonista va comprendre aviat una cosa ben evident: els concerts de Raimon o Llach no l’havien emocionat per les qualitats musicals dels intèrprets; l’havien copsat la contundència dels missatges i els ambients electritzats. A partir de llavors, Tortajada blasmà els intents —tan característics de Diamond o Llach— de barrejar música popular i música culta, d’intentar convertir una cançó pop de cinc minuts en una simfonia inacabable de caires beethovenians. Preferia temes més simples de Dire Straits o Police, balades de Sade o experiments psicodèlics i progressius com els de Pink Floid i King Crimson. Van passar anys i finalment Feliu Tortajada esdevingué —com diu Escrivà de Cort— un burgès provecte. A hores d'ara té —quin remei!— els cabells curts, s’ha reconciliat amb les músiques ètniques (posant Pep Gimeno “Botifarra” en un altar), ha redescobert el flamenc (sobretot el de fusió) i és, per damunt de tot, un gran aficionat al Jazz, al Rhythm & Blues i al Blues. I clar, les persones que ignoren els seus gustos musicals donen per descomptat que només deu ser aficionat al cant d’albades. Com és militant del Bloc...