tragèdia

L’Ernest no sap ben bé què li passa. Fa una llarga estona que té la xica que li agrada enfront, a l’altre costat de la taula de la cafeteria on són i no troba la paraula precisa per dir-li. Perquè fa un temps que ha descobert que no hi ha gest que puga explicitar el que sent per ella, ni moviment que puga encabir tot el que viu al seu interior. Perquè se sent com si hagués signat un contracte de bogeries, o perquè obri els ulls per a descobrir-se definitivament cec. Que ha descobert que s’ha venut l’ànima per no res, que creua els carrers amb el cor estès a les mans i que pot, fins i tot, riure-se’n del menyspreu. Que l’altre dia es va sorprendre a sí mateix admirant-se del gram de pols que ocupà la seua absència (la d’ella), que va batejar la immensitat del cel amb la brevetat del seu nom, que en la lluentor de les estrelles veu la llum de desig dels seus ulls. Que s’alegra fins i tot de la tristesa perquè pensa que sentir ja és estar viu. Que inclús es mira el palmell de les mans i reconeix el seu cos nu. No sap com dir-li que somia que la seua veu fa equilibris sobre el fil del telèfon per arribar a l’oïda d’ella. Que somia, malgrat estar malalt d’implacable insomni. Que li llança records tot el sant dia, com un nen llençaria pedres a una paret escombrada, amb una determinació sense altre objecte que matar el temps (assassinar-lo!) que passa sense ella. Que ara es mira d’una altra manera el capvespre perquè se’l sap una mena de promesa pel dia que li caldrà estrenar l’endemà. Que vol estar allí, etern, atomitzat en cada part de l’ésser d’ella perquè no puga emmalaltir de solitud. “Tinc papallones a l’estómac”, diu per fi. La jove se’l mira amb un posat d’astorament, fa una ràpida glopada del seu tallat i pregunta: “Se n’anem?”