Diàleg

—I dius que no sap quina cosa és el franquisme perquè estava treballant?
—No ho dic jo, ho ha dit ell.
—Doncs jo crec que treballar, treballar... no treballava.
—Ah no? Llavors què feia?
—Home, en aquells anys, “Motxilleta” ja tocava la bateria.
—A la botiga del pare?
—No! No parle de les bateries de cuina que venia son pare. Em referisc a l’instrument de percussió. El tocava en un grup musical.
—Home, doncs alguna cosa feia. I per què l’anomenaven “Motxilleta”?
—Perquè era rodanxó i carregava els estris. Tocar, tocar... no tocava massa bé. Només se sabia el txac-pum-pum, i pare vostè de comptar. Però, com era l’únic que tenia furgoneta per a carregar l’instrumental, doncs els altres el van acceptar sense dir ni piu. I punt!
—I tingueren molt d’èxit?
—Apoteòsic!
—I només es dedicà a això?
—No, va fer altres incursions musicals. Amb els diners que li deixà el pare i el préstec d’una financera avui desapareguda, organitzà un concert de Julio Iglesias i guanyà el primer milió.
—D’euros?
—No! De pessetes. Faltava molt per als euros. Encara tingué temps de perdre’n, de dedicar-se a la política i de tornar a guanyar-ne.
—Pessetes?
—Pessetes i euros!
—Doncs, amb tanta bateria, tant de txac-pum-pum i tantes pessetes i euros, normal que no tinga ni puta idea de qui era Franco.
—No ha de tenir-ne? És un polític! A més, no li ha amollat al gerent d’El Mercantil això de «los flechas y los arqueros»? Doncs... alguna cosa sabrà del franquisme.