El pijama també és un ésser viu

He tirat el pijama al fem. He fet un bolic amb les dues peces i l’he encabit dintre de la bossa, amb la resta de deixalles que hem anat acumulant al llarg del dia. Ho he fet perquè no aguantava ja més ús. I perquè la meua dona m’ha convençut que d’allò no es podien fer ni draps. Els pantalons estaven més calats que les calces d’una fadrina en una era. I la part de dalt era plena de forats, de creïlles immenses a les aixelles, com si algú hagués tingut que traure’m dels somnis, tots els matins, a força d’estirons i arraps. Me n’he deslliurat, però no ha sigut una decisió fàcil. Encara que tot ha ocorregut ràpidament, i ho he realitzat amb moviments precisos i determinants, m’ha sobrevingut la idea de que em desfeia d’una mena d’ésser viu, que assistia, desconcertat, a la meua decisió d’abandonament. És irracional, ho sé. Però fins i tot he notat un punt d’angoixa a la boca del ventre quan he llançat la bossa al contenidor de les escombraries. Aquella sort d’animal domèstic, que ha embolcallat durant tant de temps, els meus somnis, gemegava. De fet, enganxat a la tela del seu teixit, hi ha un munt de records i d’esforços amatoris que caldria que tingués en compte. Ara mateix sóc al menjador, assegut al sofà, ben entrada la matinada, esperant escoltar el camió que s’emportarà definitivament el motiu del meu insomni.