La tematització o agenda setting és un concepte (i una teoria) que, en comunicació audiovisual, fa referència a la construcció de l'espai públic per part dels mitjans de comunicació, els quals establixen sobre què, quan i com es parlarà. D'aquesta forma, al seleccionar uns temes i donar-los importància i excloure d'altres, es construix una visió del món i també una valoració d'aquest (tot allò del qual no parlem no és important).
Per descomptat, se sol considerar que al darrera d'aquesta tematització poden haver interessos econòmics i polítics. És a dir, empreses importants, poden subvencionar la tematització d'esdeveniments socials per tal d'augmentar el seu poder. A vegades, poden ser els mateixos estats els que subvencionen un esdeveniment. Altres, la confluència d'interessos per part d'empreses i estats pot fer la tematització més efectiva. Al respecte, un exemple destacat són les competicions internacionals, les quals poden servir per fomentar un nacionalisme barroer. Darrerament, el tenis, el futbol, la formula 1, o les motos, han estat una eina excel·lent al servei del nacionalisme espanyol. Poques vegades es pot utilitzar tant les paraules "Espanya" i "espanyol" en un telenotícies com durant els esports. Per tant, poc importa la indecència moral que implica que algúns esportistes cobren sous astronònimics. També importa poc la incoherència que suposa que algú siga considerat campió del món de motos o de cotxes, quan la majoria de la població mundial no té accés a un cotxe. Ningú es para a pensar, com de ridícul és que uns vint ricatxons hagen jugat sis partits de futbol aquest estiu i siguen considerats campions d'Europa. Campions de què? Fernando Alonso no és campió de res, i, si ho fora m'importaria ben poc. És només la repetició constant de la tematització televisiva la que ens fa creure això i reconeixer-lo com a tal. Una repetició que té com a funció complementària, fomentar el nacionalisme espanyol. Una repetició, que, a més, a més, és absolutament antidemocràtica. Mentre que persones triades entre tots com Gaspar Llamazares en l'ambit estatal o els representats del PSPV o EUPV i Bloc a les corts valencianes, no gaudixen quasi d'espai als telenotícies estatals i de Canal 9 respectivament, Fernando Alonso o virtuosos del verb com Pedrosa, Ferrero, Aragonés o el Niño, que a dures penes saben parlar i que ningú de nosaltres hem triat, ens informen sobre l'estat de l'asfalt o de la seua raqueta en un lloc recòndit del planeta que no ens interessa el més mínim. Al capdavall, més bé o més mal, els polítics no tindran més remei que ocupar-se dels nostres problemes, mentre que els segons s'ocuparan dels seus i utilitzaran la nostra audiència per comprar-se un nou descapotable i continuar consumint el món.
Per descomptat, se sol considerar que al darrera d'aquesta tematització poden haver interessos econòmics i polítics. És a dir, empreses importants, poden subvencionar la tematització d'esdeveniments socials per tal d'augmentar el seu poder. A vegades, poden ser els mateixos estats els que subvencionen un esdeveniment. Altres, la confluència d'interessos per part d'empreses i estats pot fer la tematització més efectiva. Al respecte, un exemple destacat són les competicions internacionals, les quals poden servir per fomentar un nacionalisme barroer. Darrerament, el tenis, el futbol, la formula 1, o les motos, han estat una eina excel·lent al servei del nacionalisme espanyol. Poques vegades es pot utilitzar tant les paraules "Espanya" i "espanyol" en un telenotícies com durant els esports. Per tant, poc importa la indecència moral que implica que algúns esportistes cobren sous astronònimics. També importa poc la incoherència que suposa que algú siga considerat campió del món de motos o de cotxes, quan la majoria de la població mundial no té accés a un cotxe. Ningú es para a pensar, com de ridícul és que uns vint ricatxons hagen jugat sis partits de futbol aquest estiu i siguen considerats campions d'Europa. Campions de què? Fernando Alonso no és campió de res, i, si ho fora m'importaria ben poc. És només la repetició constant de la tematització televisiva la que ens fa creure això i reconeixer-lo com a tal. Una repetició que té com a funció complementària, fomentar el nacionalisme espanyol. Una repetició, que, a més, a més, és absolutament antidemocràtica. Mentre que persones triades entre tots com Gaspar Llamazares en l'ambit estatal o els representats del PSPV o EUPV i Bloc a les corts valencianes, no gaudixen quasi d'espai als telenotícies estatals i de Canal 9 respectivament, Fernando Alonso o virtuosos del verb com Pedrosa, Ferrero, Aragonés o el Niño, que a dures penes saben parlar i que ningú de nosaltres hem triat, ens informen sobre l'estat de l'asfalt o de la seua raqueta en un lloc recòndit del planeta que no ens interessa el més mínim. Al capdavall, més bé o més mal, els polítics no tindran més remei que ocupar-se dels nostres problemes, mentre que els segons s'ocuparan dels seus i utilitzaran la nostra audiència per comprar-se un nou descapotable i continuar consumint el món.
No comments:
Post a Comment