Senyores i senyors, dames i cavallers, mongetes i capellans, hui toca parlar d´altres provocadors de rialla: els pallassos, els clowns. Quan parlem de pallassos pensem en uns personatges estrafolaris, d´aspecte extravagant, plens d´exageracions... Però no són els únics pallassos que trobem. Pallassos hi ha molts i de molts tipus, dins i fora dels escenaris. Ací sols em referiré als pallassos dels escenaris.
Els orígens històrics dels pallassos podem trobar-los en els graciosets del teatre i en els bufons medievals, però comencen a configurar-se al segle XVI i XVII dels comediants ambulants i, tal com els coneguem ara, naixen en el circ modern del segle XVIII. Els pallassos actuals hereten les habilitats tant de la tradició comediant com de la circense. Molts pallassos ens entretenen fent-nos riure mentre ens mostren habilitats com acrobàcies, equilibris, contorsions, malabarismes, tocar algun instrument musical, fer figures amb globus... o, potser al revés, ens entretenen mostrant-nos diverses d´estes habilitats mentre ens fan riure. Són autèntics artistes. Poden utilitzar qualsevol recurs tècnic o expressiu, com el mim, la gesticulació, les imitacions, la sàtira, els acudits, les interaccions amb el públic, les bromes...
De entre els diversos tipus de pallassos que hi han, vull fer referència als que podíem anomenar pallassos punyeters, burlaners o provocadors, i que jo entenc que són aquells que fan bufonades, paròdies o sarcasmes del que representen determinats col·lectius i personatges poderosos, sovint intransigents, intolerants, autoritaris, amb mala llet i amb molt poc o cap sentit de l´humor. A diferència dels monologuistes, similoguistes, micologuistes i altres estudiosos de primats i ximpanzés que, amb les seues gràcies, fresen de passada i superficialment a estos col·lectius i personatges, els pallassos toca pilotes o hemorroides es recreen amb estos grups, dedicant-los l´atenció i profusió que requereix la seua importància. Açò els emprenya i provoca una hostilitat que es manifesta en censures, vets, amenaces, agressions, o inclús intents d´assassinat... a un simple pallasso! Qui lluny d´acovardir-se, es creix, aguanta l´envit i estreny més amb les seues gràcies. Amb tot açò l´arriscat pallasso, a més d´haver-nos proporcionat una crítica, ha provocat que els afectats per la mateixa hagen ampliat l´escenari d´actuació, que alguns d´ells s´hagen introduït físicament en el show representant inconscientment els seus propis papers i que una representació fictícia acabe sent tan real com la vida mateixa. En certa mesura, la crítica s´ha reflectit en la situació creada pels afectats, resultant difícil reconèixer en ella al pallasso.
Per a il·lustrar i empalustrar el que dic, vos fique dos vídeos de dos pallassos especialistes en el tractament de qüestions polítiques i religioses. El primer és un muntatge de l´alcoià Xavi Castillo (candidat a amic de l´alcalde de Xàtiva, a fill predilecte del PP valencià i a beat). El segon està relacionat amb la polseguera que va alçar, en el 2006, l´espectacle La revelación, de l´imprevisible i polifacètic Leo Bassi. Dos tipus valents que no tenen ni por, ni vergonya, ni la coneixen, ni falta que els fa. Més enllà de la seua comicitat, és admirable la grandària dels ous que tenen per a fer el que fan: tocar-li els ous a col·lectius i personatges molt poderosos i influents de la societat amb els que hi ha que anar amb compte...
Pallassos! Més que pallassos! Què només feu que tocar les pilotes!
Pàgina web de Leo Bassi
No comments:
Post a Comment