fugir

És l’hora. L’Ernest sembla com si deambulés, desconcertat, perdut, al territori presumiblement conegut d’aquella habitació. Cerca, sense consciència, el detall que li cal per realitzar aquella eixida que, de sobte, ha esdevingut impossible. El llarg inventari de propostes no és suficient. Pot escurar-se les butxaques detingudament i sentir, amb la punta dels dits, que els estris amb els que sol organitzar la ruta de la seua existència són allí, al fons, revoltats, escalfats lleument pel seu cos inquiet. Metall, fil i paper. Guanyen les fragilitats. Però no pot deixar de voltar com si calculés la quantitat exacta de pressió que cal donar-li al seu ànim minvant per treure’l d’aquella abstracció alienadora, per fer-lo saltar fora, per rebentar la petita massa purulenta que intoxica i ofega el seu desig de fugir. És un home sol que perfora l’espai i se sent perseguit per les seues pròpies petjades. Les seues passes no troben l’eixida. Un esgotament sobtat el fa seure a prop del telèfon de la tauleta de nit. Més que cridar el que vol és ser cridat. Que una força el xuclés des d’aquell aparell. L’Ernest busca un argument convincent que apaivague el solatge que resta d’aquella idea d’eixir a l’exterior. Deixa que la mirada llisque per sobre de la superfície de l’estufa encesa, i veu la realitat disfressant-se de miratge, desdibuixant-se al calor bullent de la resistència elèctrica. Emboirat per la confusió ja no sap què ha de tocar. Més que res necessita la fisicitat d’un objecte que desaccelere la caiguda. No sap com ni per què, però entén que totes les coses que succeiran més enllà de la porta hui són una amenaça. I tampoc pot decidir quedar-se. I ja és l’hora.