retorn

Quan l’Ernest recolzà els peus a terra, va sentir que una altra realitat el treia des del cor de la gelor de les rajoles a sobre de les quals recolzava el seu cos amb els peus descalços, fora d’aquell somni apegalós que l’havia empresonat fins a aquell moment com una migdiada etílica. S’hi trobà, confús, sol, a l'habitació d'un apartament de parets nues, deliberadament impersonal, com ho són els espais provisionals i de lloguer dels hotels. I malgrat la manca de referències reconegué aquell indret. I recordà el dia terrible que havia estat ajagut allí per primera vegada. I el que podia perdre si continuava allí, allitat com un malalt de desencís o un borratxo. Fou una intuïció, més que una evidència, però era de nou al passat, inexplicablement. I el futur que pensava estar vivint ja era un record llunyà que la nova realitat li furtava, implacable, clarejant sobre el seu cos desconcertat. Un futur basat en un parell de trets absurdes que havien pres al taulell de la seua memòria selectiva.

En un rampell de pànic i lucidesa, a parts iguals, decidí que havia de teixir de nou l’entramat de la vida que, inesperadament, havia fet un salt enrere. Va prendre una determinació —una fuetada de bogeria assotant-li el cervell— i es va vestir ràpidament. Es descobrí pensant que podia bescanviar aquell futur disfressat de somni, per aquest passat terriblement real. I per això acabà abocant-se al carrer, agafant un taxi i abandonant-lo, vint minuts després, a les portes d’un hospital, amb l’ànima accelerada per una emoció incontrolable.

No sabria com explicar-ho però la persona que podia ajudar-lo hi era allí, embolicada per aquella gentada, ocupant aquell espai que ell estava resolt a tornar a compartir. Va preguntar a tothom però ningú no semblava conèixer-la. La desesperació que menava el discurs de les seues paraules els provocava un somriure de desdeny i un nou sentit comú intentava convence’l perquè s’aturés, perquè entrés en raó: “ets dins d’un somni, una tramposa exposició de records, una crueltat a la que assisteixes sense voluntat, sense instruments per redreçar-la”. Lluitava per una cosa inexistent. S’obstinava per un impossible només perquè certes evidències no havien volgut tornar al lloc d’on havien brollat.

Però l’Ernest es negà a deixar-se vèncer. Continuà la seua cerca entre la gent que recorria els estranys passadissos d’aquell edifici novament antic que es desdibuixava a poc a poc. De vegades, la llum del sol esclatava d’algun costat i el cegava i aleshores ell, impotent, cridava aquell nom incomplet com si llancés una queixa. Cansat i atordit es deixà caure a terra mirant de no perdre la raó.

I llavors aparegué ella, amb el somriure etern que sempre li recordava. Ni tan sols se’l va mirar i alguna cosa a dintre del seu cos va esclafir com una copa de vidre al fons d’una pica. La va cridar i ella girà el cap i preguntà qui era ell. “Sóc el teu futur”, se sentí dir l’Ernest. La dona s’allunyà amb la mirada plena de por i descreença.

El sol tornà a esclatar i la llum el cobrí per complet. Llançà el seu nom novament, com un ham, per atrapar-la, per retindre-la un instant més, però fou en va. Una altra realitat més contundent se l’emportà i l’arrossegà de nou al llit, el cos banyat en suor i el sol filtrant-se tímidament per la finestra. Llavors pensà si aquell seria ja el despertar definitiu...