A Tadeus Calinca, ciclista atzarosament (i no per això injustament) premiat.
A vegades passa que la poesia assagística li és concedida a algú com una gràcia (o com una putada, donada la maledicció que vostés saben dels poetes assagistes). És el cas de W. J. Fry, esclau negre de Carolina del Sud a qui, just per les molèsties que la seua gràcia causava a la consciència l’amo de la plantació de cotó –que vaja quina puta gràcia li devia fer a l’amo-, li és concedida la llibertat. Fry entra en la categoria de poeta assagista moral i molts dels seus versos, com ara els que seguixen, seran posteriorment musicats pels pares del blues:«La llibertat és un pou sense fons
em va dir Gola Seca Jones,
que quant més bourbon de canya bevia,
més set de bourbon tenia.»
Fry treballa la metàfora per fer-la entenedora a oïdes dels seus excompanys de condició.
«Sóc home de camins:
duc la voluntat als peus.»
«La sandàlia, que a l’estiu se’m fa preferible,
se’m torna odiosa a l’hivern.
I de bon gust la bescanvie per bota alta.
Així també la llibertat és un bé relatiu.»
Este darrer pensament, incomprés per la majoria negra, alçà un fort sentiment de rebuig envers Fry, qui va haver de convertir el seu pelegrinatge en fugida pels estats esclavistes. Podia haver tirat cap al Nord, però, llavors, quin sentit tenia ostentar la gràcia de la poesia assagística? Tot un drama personal. No podia renunciar a les arrels, i així es va convertir en el primer negre que va aprendre a pujar en bicicleta: quan era reconegut en alguna assemblea clandestina i, acte seguit, insultat i perseguit, mamprenia l’escapada a colp de pedal i deixava arrere els seus perseguidors.
«No per més fugir cap avant
acaronaràs més prompte la llibertat.
Hom ha conéixer quines baules
duu enganxades al cul.»
«Desitgem el vol,
però també l’ocell paga condemna
de no tindre mans.»
Rebutjat pels blancs i pels cercles més bel•ligerants dels seus, el seu discurs es torna pessimista. El seu vers assagístic, que comença cantant la llibertat, vira per parlar de límits. Heus ací l’autèntic tema de Fry.
«Posa’m una frontera.
Sóc un home.
La salvaré.»
La destresa sobre la bicicleta el porta a participar en una cursa popular en Montgomery, Alabama. Trau deu minuts d’avantatge sobre el segon. La victòria de Fry és inapel•lable i l’àrbitre no té més remei que concedir-li el premi: una bicicleta últim model. Incapaç de muntar dues bicis alhora és atropellat per un carro de quatre cavalls la nit del 26 de setembre de 1857 en la sempre perillosa carretera nacional Montgomery-Selma.
«L’excés és la càrrega més pesant», diu al carreter abans de palmar. Tenia dèneu anys.
No comments:
Post a Comment