A Refelet, poeta assagístic a hores lliures
S’havien trencat els ponts amb la florida antiguetat, quan tot assagista que es preara escrivia no només en vers, sinó líricament; hímnicament, m’atreviria a dir, i fins hípicament, he arribat a sospitar. Qui mereixeria els llocs del podi? Parmènides, Heràclit i Lucreci. La glòria de la poesia assagística clàssica s’acaba amb el sempre sobrevalorat Aristòtil, l’home més pesat d’entre els macedonis, qui no diu més que obvietats pensades, a més, peri-patèticament.
La poesia assagística moderna a occident haurà d’esperar fins el XIV perqué es produïsca la irrupció del florentí Laureto Cavalcanti, amic de correries de la colla de Giovanni Boccaccio.
«L’art expressa una pulsió
d’espontània sobrehumanitat.»
Són els primers versos que se li coneixen, i com podem endevinar, el discurs de Laureto s’esdevindrà pels caminals de l’estètica.
«Una obra reexida
ens parla a cau d’orella
de la qualitat àuria
de l’ànima del seu autor.»
La fama de Cavalcanti puja com l’escuma i aviat és contertuli habitual en cenacles de les millors famílies de la república de Florència. Es convertix en tutor dels fills dels Malaspina i dels Baronci. La fama i el benestar econòmic que assolix li permeten ser més punyent en les seues reflexions líriques, cosa que revolta els jóvens artistes acomodaticis:
«Tot poeta jove
és un encisam.
Tota poestessa,
una escarola.»
Interessant apreciació, aparentment contradictòria amb la següent:
«Les lents són a la vista,
el que la prosa a la literatura.
La mirada sana escriu en vers!»
L’hípic Cavalcanti mor als 24 anyets, en ser absurdament desmuntat del seu cavall un matí que havia eixit a galopar pels boscos de l’Arn. Versions no confirmades asseguren que una mà negra provinent de l’associació de joves poetes en llengua florentina estava darrere de l’accident.
No comments:
Post a Comment