He dormit malament. Ahir em vaig beure mitja botella de rom. M’ha despertat Carme; m’ha cridat a les dotze, per a recordar-me que som a mitjan mes i encara no li he ingressat la pensió. En tirar mà a la maquineta d’afaitar, faig un descobriment terrible: m’ha sortit un gra a la punta del nas. Mentre intente rebentar-lo, sona de nou el mòbil. Regire les butxaques dels pantalons i pense que avui deu ser la diada universal de les telefonades. L’aparell cau finalment a l’estora i deixa de retrunyir. El prenc i veig que tinc una trucada perduda de Feliu Oyono. El cride.
—Bon dia, gandul! ¿Ets tu qui va nugar de peus i mans un periodista de Canal 9, fa uns dies, i el va tancar al maleter del seu cotxe? —em pregunta.
—Bah, no em vingues amb romanços. Fou una broma. Volia fer-li una entrevista al president.
—Posa’t els pantalons i vine immediatament al carrer Poeta Querol.
—Què passa, negrellut?
—Que ens hem trobat el cos inert de l’honorable, al seu domicili privat.
Caguendeu! Em pose els pantalons, agafe el mòbil i les claus del cotxe, i baixe les escales a tota velocitat. Han trobat mort el president a sa casa. Mãemeua! Feliu diu que sóc sospitós d’un possible homicidi —o magnicidi, no ho sé. Arribe a la rodalia de l’església de Sant Joan de la Creu. Fa calor. De seguida, guaite l’Oyono (no pot passar desapercebut; és l’únic policia negre de tot València). I jo: Escolta, cabronet, que només li volia fer una entrevista. I ell: Tira cap a dins, mamó, fent un senyal als agents que vigilen el número 7 del carrer, perquè em deixen entrar. El cap de gabinet s’ha trobat el cos a les 10 del matí. Ens ha avisat immediatament. Homicidi? No ho sé. Suïcidi? Accident fortuït? Encara no ho sabem. I jo: Puc veure l’escena dels fets? I ell: No! Se m’apodera el desfici. Pel que sembla, els del SCI estan recollint petjades, fotografiant l'estudi del president i el seu cos, i analitzant qualsevol element que puga proporcionar pistes o indicis sobre allò que pot haver passat. Encara no ha arribat el jutge, a ordenar l’alçament del cadàver. Oyono: És un pur formalisme, però m’has de detallar minuciosament tot el que has fet durant les darreres vint-i-quatre hores. Jo: tranquil, home, t’ho posaré per escrit. M’acomiade. Quan abandone l’indret, en direcció a Rodrigo Botet, observe les miríades de fotògrafs, periodistes, càmeres de televisió, furgonetes de diferents canals, policies, polítics i curiosos, molts curiosos. Arribe a l’Astoria. Ja són les cinc i no he dinat. Necessite una copa. Prenc dos gotets de rom al bar de l’hotel, pague la consumició i me’n vaig a pel cotxe.
—Bah, no em vingues amb romanços. Fou una broma. Volia fer-li una entrevista al president.
—Posa’t els pantalons i vine immediatament al carrer Poeta Querol.
—Què passa, negrellut?
—Que ens hem trobat el cos inert de l’honorable, al seu domicili privat.
Caguendeu! Em pose els pantalons, agafe el mòbil i les claus del cotxe, i baixe les escales a tota velocitat. Han trobat mort el president a sa casa. Mãemeua! Feliu diu que sóc sospitós d’un possible homicidi —o magnicidi, no ho sé. Arribe a la rodalia de l’església de Sant Joan de la Creu. Fa calor. De seguida, guaite l’Oyono (no pot passar desapercebut; és l’únic policia negre de tot València). I jo: Escolta, cabronet, que només li volia fer una entrevista. I ell: Tira cap a dins, mamó, fent un senyal als agents que vigilen el número 7 del carrer, perquè em deixen entrar. El cap de gabinet s’ha trobat el cos a les 10 del matí. Ens ha avisat immediatament. Homicidi? No ho sé. Suïcidi? Accident fortuït? Encara no ho sabem. I jo: Puc veure l’escena dels fets? I ell: No! Se m’apodera el desfici. Pel que sembla, els del SCI estan recollint petjades, fotografiant l'estudi del president i el seu cos, i analitzant qualsevol element que puga proporcionar pistes o indicis sobre allò que pot haver passat. Encara no ha arribat el jutge, a ordenar l’alçament del cadàver. Oyono: És un pur formalisme, però m’has de detallar minuciosament tot el que has fet durant les darreres vint-i-quatre hores. Jo: tranquil, home, t’ho posaré per escrit. M’acomiade. Quan abandone l’indret, en direcció a Rodrigo Botet, observe les miríades de fotògrafs, periodistes, càmeres de televisió, furgonetes de diferents canals, policies, polítics i curiosos, molts curiosos. Arribe a l’Astoria. Ja són les cinc i no he dinat. Necessite una copa. Prenc dos gotets de rom al bar de l’hotel, pague la consumició i me’n vaig a pel cotxe.
Durant el trajecte a casa, pegue voltes als esdeveniments del dia. En arribar al meu pis, sent l’Ester, que sembla navegar per l’excusat. Amor meu, ets tu? No t’ho vas a creure: sóc sospitós d’haver assassinat el president de la Generalitat.
No comments:
Post a Comment