sabates

Estic assegut a la vora de llit. M’he tret les sabates i les observe amb certa curiositat. Elles em miren bocabadades, com si el gest premeditat d’abandonar-les els hagués sobtat, escandalitzat. De res no valen els moviments de goig dels meus peus recent alliberats, ni les fregadisses amb les que m’obsequie les plantes adolorides després d’un dia sencer de caminades. La sorpresa no decreix, no s’esvaeix després de la litúrgia que celebre al final de la jornada. El seu estupor obstinat em desconcerta. Potser no siga l’abandonament el que els estranya, potser siga la visió que tenen de mi mateix des de terra. Potser els impacte l’envergadura del cos que han hagut de traslladar d’un indret a un altre durant tot el dia. O només alenen, fatigades. O només són sabates, desbocades per l’esforç de viure, de recórrer les hores amb idèntica decisió. Amb aqueixa convicció mig militaritzada amb la que m’adrece als llocs, sotmés a l’esclavitud de la puntualitat. Només són sabates, amic, sorpreses de com tanques l’escena d’aquell dia o amb la memòria presa per les excel•lències d’algun episodi viscut amb certa joia. Abans d’apagar el llum faig la darrera entremaliadura: els llance els calcetins a sobre, els emmordasse, els retire la paraula silenciosa que mai no acaben de dir. Després badalle, ostentosament.