setè exercici: vull dir...

Ho he escoltat quasi sense respirar. La sang em bull. Sent el seu brogit a les orelles. El cor bategant-me, a punt de perdre el control. Deixe caure els dits sobre el teclat i semblen pedres que repiquen a dalt d’una teulada. Tanque els ulls per veure millor el text i no hi és. Són imatges que he de desfer en paraules perquè després puga rosegar-les com toca el locutor de ràdio i posar-li veu a l’esclafit del meu disgust. Escric compulsivament i sense treva. Quasi sense temps de redreçar les paraules malmeses per la meua fúria sobtada. Repica el meu temperament sobre les tecles de plàstic amb violència continguda. No vull cridar. No vull. Per això m’estalvie tots els signes d’admiració i les majúscules, menys les que em serveixen per alenar després d’un punt. Sent cridar la prudència rere les persianes tirades i m’ature. Repasse el que he escrit per veure l’home furibund que ha esclatat a l’escoltar aquelles mentides disfressades d’arguments. Mentides que fan passar per crítiques. La mentida no porta a la raó, a la reflexió, a la discussió entenimentada. Són cops de mans, de punys tancats que miren de tombar-te. Són agressions... M’ho mire una altra vegada. Respire fons. La prudència treu els seus dits llargs i m’acarona els polsos bategants, bressolant-los, silenciant-los. Quan el cor reprén el ritme del cursor de la pantalla els meus ulls van davallant el text fins que torne a agafar un altre fil amb el que poder sargir l’esgarro que han obert aquelles paraules, falses, com l’ànima d’un Judes.