plagis

Aquest matí m’he despertat dues hores abans d’allò programat habitualment. No podia respirar per la congestió que m’ha deixat un estrany refredat que vaig agafar a l’estudi, fa dues nits. Amb tota la precaució del món he mirat d’abandonar el llit abans no es despertés la meua dona. Però no he pogut ser tan subtil. Ella ha encès el llum del seu costat i m’ha mirat amb els ulls entelats de son. Li he dit que tot anava bé, que podia seguir dormint, però amb una determinació envejable ha decidit encetar el dia just en aquell moment que per mi encara era de desconcert. A l’armari de la cambra de bany he trobat un nebulitzador. Després d’agitar-lo per comprovar que hi havia suficient contingut, he inhalat unes petites gotes amb un entusiasme, potser, exagerat. Als pocs minuts disposava d’una capacitat respiratòria semblant a la normal, però a cada inspiració sent una coïssor que m’incomoda, m’impedeix treure-li l’atenció a una cosa tan automàtica com agafar aire. Vull que el meu cos se’n faça càrrec, com sempre, amb l’acostumada indiferència. També he descobert que tinc una veu rogallosa, propera a l’extinció per afonia. Després d’un desdejuni de torrades amb melmelada de tomaca i cafè amb llet endolcit amb mel de romer, torne a cercar a la farmaciola una pastilla de clorat que deixe en la llengua perquè es dissolga lentament. M’envaeix una agradable sensació de plaer al comprovar que dispose d’un munt de temps abans de marxar a la feina. M’instal•le al sofà i em pose a llegir. Però als deu minuts d’encetada la lectura, m’atabala la pesantor de la son interrompuda. No tinc voluntat per mantenir els ulls oberts. Somie que estic despert, llegint. I una nova història, l’argument de la qual no m’és familiar, va descabdellant-se en imatges davant meu. I de sobte sóc un lector que llegeix una realitat literària alternativa, assegut còmodament a un sofà de braços lleugerament ombrívols i desgastats, que roman insòlitament al bell mig d’una escena on un home descriu el fred de la seua infantesa, que regalima de les parets de sa casa i de les relacions distants, abismals, amb pares i germans. Un fred que m’inocula a mi a les mans, fins que ja no puc sentir el tacte del llibre que subjecte. La fredor em puja pels braços, em prem la gola, no em deixa respirar. Vull eixir d’aquell úter desagradable en el que s’ha convertit aquella ficció i estossegue sorollosament, violentament, com si fos el plor d’un recent nascut. La meua dona encén el llum del seu costat i pregunta què passa. I jo torne a descobrir-me congestionat, dues hores abans del que tinc per costum despertar-me. Amb una veu rogallosa propera a l’afonia li dic que no passa res, que continue dormint. Però ella no pot, o no vol, reprendre el fil de la son. Desdejune, m’aboque després mitja farmaciola pel nas i per la gola i em dispose a matar la llarga espera fins l’hora de marxar amb una novel•la que parla d’algú que té una infantesa freda i distant amb els seus. I jo tinc un record llunyà d’aquell argument i pense que, d’alguna manera, he sigut plagiat. Però no podria provar-ho.