Com que no puc posar-me en contacte amb ningú, aquest llarg emmudiment, lluny de semblar profitós, és la llosa implacable que em condemna a l’anonimat més absolut. Encete línies i línies amb la incertesa de saber si seran o no llegides alguna volta. Torne a veure’m a mi mateix lliurat a l’exercici estèril de les paraules que no prendran cos al pensament de ningú que no siga jo. Hi ha dies que em rebel·le a aquesta condició de presoner, de nàufrag en una illa solitària que llança cap orígens incerts ampolles de vidre amb missatges d’apegalosa tristesa.
No comments:
Post a Comment