Com que un dels esports més practicats pels desficiosos és l’egosurf, això és: posar el teu nom en google i buscar-te pel ciberespai, i no val la pena crear-se més enemistats, evitaré donar el nom de la poeta de qui parlaré i a qui vaig veure en acció fa uns quants dies.
Havia estat amablement convidat per ella a un acte quasi que d’etiqueta: una posada en escena de poemes seus i que ella mateixa recitava. L’espectacle el dirigia un professional de l’escena barcelonina. El lloc, un emblemàtic (però emblemàtic!) edifici del modernisme català del Passeig de Gràcia, pujant a mà dreta, quasi a tocar de la Diagonal, seu social d’una de les cai$es d’ací. Abrics de pells, laca i perfums a la platea. Pâ morir-se. Tot molt bé. A escena dos taules de disseny, un apple portàtil, una maleta samsonite brillant i alguns objectes més. Dos columnes tapades per sengles banderoles roges anunciant la cai$a en qüestió (per si no ho sabies). Ix la poeta a escena i comença a recitar-se. Va fent accions que li ha marcat el director: va amunt i avall d’escena, col·loca objectes a la maleta (això és que se’n va, però, a on?), respon al mòbil,.. Conec la poeta perqué ja he tingut ocasió de sentir-la abans en diferents formats. No diré res del recitat: cada u fa el que pot i ella no ho fa malament, tot i que tendix a la salmòdia. Diré del contingut. Hi ha en la seua lírica una tendència molt marcada al patiment i a l’autocompadiment i això em sembla immoral. Nena bonica. Nena pija. Ve a dir que la vida és dura, un patir constant, i utilitza metàfores de sogues que pengen del cel en vertical, d’ossos que devoren belugues, de raons per no tenir ànims per aixecar-nos, d’aranyes, de vidres,... però al mateix temps, la poeta vist les millors marques i no fa aspecte d’haver patit gens ni miqueta. Té una retirada anorèxica, mer capritxo de l’ego!
Hi ha persones que tenen la gràcia de poder descriure els sentiments i abocar-los en imatges. Però el llenguatge poètic tendeix a la hipèrbole, a l’exageració: d’allò que un és i manifesta ser a allò que escriu hi ha, a vegades, distàncies massa llargues que lleven credibilitat a les imatges tan boniques o tan punyents que s’han escrit. Distàncies immorals. La vida és dura, diu la poeta. Dura? La vida serà dura en altres llocs però no ací, per l’amor d’Andreo! Almenys no per a ella, ni per a mi, ni per a la gent que hi ha en este saló d’actes, niu de la més aristocràtica burgesia barcelonina des de fa més de cent anys. I no és qüestió d’escriure més bé o més malament, és qüestió d’escriure veritat o mentida. I el patiment de la poeta és irreal, inventat, fictici, per més que s’esforce a expressar-lo. Per això em pareix immoral. Patir no és un verb que nosaltres, els occidentals d’ací, conjuguem ni sovint ni mai.
La poeta acaba el recital i les senyores de perruques fantàstiques i els senyors d’americana aplaudixen afectuosament. Com no van a trobar magnífic el que la poeta els diga, si són els seus amics, la seua gent? Senyores i senyors seguixen aplaudint sense haver entés molt bé de qué va tot això que els acaba d’amollar la nena bonica que ara saluda amb un dolç posat de vergonya.
No comments:
Post a Comment