Dir veritat o dir mentida?

Quan Alietes afirma —a Va de poetes! Patir entre perfums i laca— que la vida no és dura per als occidentals, diu veritat o diu mentida? Depèn... Al món occidental també hi ha bosses de crua misèria i gent que ho passa realment mal. Ara bé, la idea principal que vol transmetre el nostre amic queda meridianament clara: no és massa creïble que una nena bé es lamente per la ferocitat de la vida davant d’un auditori format per burgesos circumspectes i senyores cobertes amb estoles de guineu. Pot ser... No hauríem d’oblidar, però, que junt al patiment físic o les mancances materials hi ha també els patiments psíquics i morals. Les afliccions mentals, que empal·lideixen al costat dels drames del tercer món, també causen dolor. Poden abocar a l’alcoholisme, al suïcidi, a una producció poètica maleïda... Autors que patien aquesta classe de malalties han proporcionat pàgines ben brillants a la poesia occidental. Podríem nomenar, per exemple, el cas de Charles Baudelaire, autor de Les Fleurs du mal. Hi ha una obra seua menys coneguda, Petits poèmes en prose o Le Spleen de Paris, en què expressa molt bé el tedi del burgés bohemi davant els seus patiments existencials —Aquil·les l'esmenta, en un comentari a l'entrada anterior—.

Alietes planteja, al seu text, unes qüestions més velles que la pana. Com ha de ser la poesia, compromesa o pura? Té dret d’escriure elegies o laments aquell que té el ronyó ben cobert? Hem de distingir o no les veus de l’autor i el jo líric? No són preguntes fútils. Depenent de com siguen contestades, ens podem carregar tota la producció poètica universal, començant pels versos d’Ausiàs March. El senyor de Beniarjó, que tenia els ronyons ben coberts, es lamenta —als Cants d’amor del cicle Lliri entre cards— del seu turment perquè la dama el desdenya. Davant la resposta negativa de dona Teresa, March esdevé violent i fins i tot se sent culpable perquè ella s'ha decantat per l’home pec, l'home comú. Aquesta actitud de la dama el mena a l’obsessió per la mort, que esdevé tema constant en aquest cicle. I Miguel Hernández? —per posar un exemple de poeta castellà—. Se sol creure que era un humil pastoret autodidacta, però això no és del tot cert. Fou fill d’un ramader acomodat, féu estudis de batxillerat —en un col·legi jesuïta— i la carrera de dret, i tingué unes primeres amistats perilloses —flirtejà amb les idees feixistes— abans d’esdevenir un poeta social simpatitzant del comunisme.

En vista del seu estatus social, Ausiàs March escrivia veritat o mentida? ¿Eren els seus patiments inventats, irreals, per més que s’esforcés a expressar-los de forma convincent? Era immoral la seua poesia? És immoral la poesia que va escriure Miguel Hernández abans de ser empresonat? Jo no m’esforçaria a contestar aquestes preguntes retòriques. Als artefactes literaris, pura ficció —per més que, de vegades, s’assemblen a la realitat—, només se’ls demana versemblança. D’un poema, només n’hauria d’interessar la veu del locutor. Jo proposaria, com a norma general, ignorar l’autoria d’uns versos fins després d’haver-los llegit. Mentrestant, ens podríem entretenir amb allò que la Pragmàtica anomena autor model. I no permetria —amb una sola excepció: Alietes— que un autor recités els seus propis versos. Per tal d’evitar traumes com l’experimentat pel nostre amic escoltant la nena pija...