sisé exercici: no puc aturar-me...

He descobert que escric fins i tot quan no escric. Que el meu cap disposa el pensament com si fos el gest precís de la mà sobre el paper en blanc, i transite els espais i els dies mirant de convertir-los en paraules. M’he sorprès descrivint-me la realitat que perceben els meus sentits mentrimentres faig l’exercici rutinari del viure. De fet, podria escriure llibres sencers amb totes les paraules que em sorgeixen amb una sola passejada. El problema és què els mots que produeixen les meues passes són fugissers, i la meua memòria no pot ensinistrar-los, fer d’ells un discurs fidel i organitzat que emportar-me al racó d’aquestes connexions que comparteixo amb vosaltres. Només resten fils inconnexos, orfes d’argument, com ara: “el seu rostre, de trets hàbilment organitzats per semblar atractius, són sobtadament posseïts pel desconcert amb el colp d’aquell violent encreuament a contracorrent, i ja no trobe aquell quelcom d’agradós que em fa cercar-la tots els matins, a l’andana de l’estació, per situar-me estratègicament a prop, i gaudir-ne després, assegut al vagó, uns metres més lluny, amb el seu posat impertorbable i —ara ho sé— artificiosament harmoniós”. Les paraules van obrint les portes del meu recorregut, em precedeixen en les meues troballes, es fonen amb els esdeveniments més inversemblants. Ni els detalls més ínfims poden passar-me desapercebuts: “hi ha un vòmit a l’andana, de tonalitats esmorteïdes, que tothom mira d’evitar. Però ella, amb la pressa per agafar un bon seient, travessa distraguda la seua capritxosa geografia i, amb el tacó esquerre, s’emporta un bocinet de pernil dolç —sembla— que malda infructuosament per romandre amb la resta d’aquella matèria regurgitada amb un filet de textura mucosa, de les que es teixeixen a les interioritats més humides del nostre cos, i que no suporta la tensió, i es trenca, silenciosament. L’atractiu d’aquella dona em fa angunia”.