quart exercici: en blanc

Ara estic escurant-me el cervell, regirant-me el cap com un calcetí per trobar ni que siga un grapat de mots que abocar en aquesta mena de parany que s’ha tornat el full en blanc. Escric a força d’inèrcies, de desficis inaturables. Lletres que llance a l’atzar sobre el paper. Escric convençut que hi ha alguna cosa a dir. Agafant les paraules i calçant-les com les peces d’un trencaclosques encara que la imatge resultant siga un paisatge impossible. Un curiós malefici m’empeny a moure els dits sobre un teclat ombrívol pel vici dels dies. No puc omplir d’una altra manera la solitud que em revisita. Ni que siga per dir, simplement, que un vel de pols cobreix els objectes que invisibilitze amb l’oblit, amb la descurança. I que els dits obren solcs en la seua superfície quan sobtadament prenen ús. Omplir d’obvietats la drecera oculta del paper. La pluja s’ha fossilitzat als vidres del meu finestral. El sol arrossega la llum amb la seua caiguda. Li treu al cel el llençol blau que amaga un matalàs esguitat d’estels. Suren pels carrers les primeres ombres. Les campanes de l’església foraden l’aire, fan fugir la solitud a cops de batall. Què gran s’ha tornat el món davant la meua gola abatuda!