En conèixer els incidents xenòfobs esdevinguts a Salt, m’ha vingut a la memòria el capítol de Redes, programa de TVE2 que presenta Eduard Punset, emès dijous passat. Es titulava Aprender a cocinar nos hizo humanos. Punset entrevistava, en aquesta ocasió, l’antropòleg i professor de Harvard, Richard Wrangham. Segons aquest especialista, els humans no estem adaptats per a menjar aliments crus. Si només menjàrem carn crua, les dones deixarien d’ovular i els homes de fabricar esperma —no podríem, doncs, reproduir-nos—. Aprendre a cuinar els aliments fou, per tant, la fita evolutiva cabdal des del punt de vista humà. El salt qualitatiu es produí fa 1.900.000 anys, amb l’Homo erectus —erectus perquè els seus exemplars, mascles i femelles, caminaven dempeus, no us aneu a pensar—. Aquest homínid inventà el foc i començà a cuinar els aliments, bé que un avantpassat seu, l’Homo habilis, ja menjava, 600.000 anys abans, carn processada; la reblania a martellades.
Com a conseqüència de tot açò, els nostres avantpassats experimentaren fa aproximadament dos milions d’anys els canvis que ens separaren dels nostres parents més pròxims, els ximpanzés: tenim les dents i els budells més petits que ells, i el cervell, més gran. La culminació del procés s’esdevingué amb els individus de la nostra espècie —Homo sapiens—, que cuinaven la carn i després l’esmicolaven o la martellejaven, perquè estigués més tendra. Segons Wrangham, l’origen de l’estat i la divisió sexual del treball rauen en un fet aparentment irrellevant: la dona és ama de la cuina. Per a recolzar la seua teoria, l’antropòleg addueix dades fàcilment comprovables: una dona d’Homo sapiens podia deixar l’aliment cuinat enmig del campament sense que ningú no li’l toqués (en altres espècies animals, se l’hagués cruspit l’individu més fort).
La femella d’Homo sapiens, en canvi de ser l’ama del menjar cuinat, hagué d’acceptar que el mascle s’encarregués de defendre-la. Les dones cercaven, per tant, mascles forts (això continua passant ara; als instituts, per exemple, és freqüent que les xiques posen els ulls en els adolescents més fatxendes). Amb l’invent de la cuina, els mascles podien sortir tranquils del campament; sabien que trobarien menjar cuinat quan tornaren. El professor de Harvard també veu en la cuina l’origen de l’estat. Quan els caçadors recol·lectors, mascles i femelles, decidiren d’organitzar un mode de vida gregari, algú havia de vigilar dones i queviures de tots, és a dir, els aliments cuinats. Sorgiren, per tant, les primeres coalicions masculines, els primers poders estatals. La dedicació femenina a la cuina permetia que els mascles sortiren de la llar i establiren aliances polítiques amb altres mascles del seu grup o de grups veïns.
La violència seria un subproducte de la intel·ligència de l’Homo sapiens. Richard Wrangham recorda que només existeixen dues espècies animals, homes i ximpanzés, els mascles de les quals organitzen expedicions per a matar deliberadament membres d’altres grups. Sona terrible, però els ximpanzés planifiquen els raids amb intel·ligència: ataquen quan estan en situació d’avantatge i no deixen ferits. La violència forma part de la seua psicologia: senten excitació quan perceben que l’altre és enemic i que el desequilibri de poder juga a favor propi. En tals circumstàncies, eliminaran l’enemic sense pietat. Punset i Wrangham acaben fent unes reflexions interessants. Els mascles humans solem ser força tolerants amb altres mascles a condició que pertanguen al nostre grup; altrament, podem arribar a ser molt cruels amb ells. El futur pacífic de la nostra espècie passa, doncs, per la progressiva feminització del comportament masculí. Dit en altres paraules: els barons hauríem d’entrar més a la cuina i caldria permetre l’existència de coalicions femenines que s’encarregaren dels afers col·lectius.
La femella d’Homo sapiens, en canvi de ser l’ama del menjar cuinat, hagué d’acceptar que el mascle s’encarregués de defendre-la. Les dones cercaven, per tant, mascles forts (això continua passant ara; als instituts, per exemple, és freqüent que les xiques posen els ulls en els adolescents més fatxendes). Amb l’invent de la cuina, els mascles podien sortir tranquils del campament; sabien que trobarien menjar cuinat quan tornaren. El professor de Harvard també veu en la cuina l’origen de l’estat. Quan els caçadors recol·lectors, mascles i femelles, decidiren d’organitzar un mode de vida gregari, algú havia de vigilar dones i queviures de tots, és a dir, els aliments cuinats. Sorgiren, per tant, les primeres coalicions masculines, els primers poders estatals. La dedicació femenina a la cuina permetia que els mascles sortiren de la llar i establiren aliances polítiques amb altres mascles del seu grup o de grups veïns.
La violència seria un subproducte de la intel·ligència de l’Homo sapiens. Richard Wrangham recorda que només existeixen dues espècies animals, homes i ximpanzés, els mascles de les quals organitzen expedicions per a matar deliberadament membres d’altres grups. Sona terrible, però els ximpanzés planifiquen els raids amb intel·ligència: ataquen quan estan en situació d’avantatge i no deixen ferits. La violència forma part de la seua psicologia: senten excitació quan perceben que l’altre és enemic i que el desequilibri de poder juga a favor propi. En tals circumstàncies, eliminaran l’enemic sense pietat. Punset i Wrangham acaben fent unes reflexions interessants. Els mascles humans solem ser força tolerants amb altres mascles a condició que pertanguen al nostre grup; altrament, podem arribar a ser molt cruels amb ells. El futur pacífic de la nostra espècie passa, doncs, per la progressiva feminització del comportament masculí. Dit en altres paraules: els barons hauríem d’entrar més a la cuina i caldria permetre l’existència de coalicions femenines que s’encarregaren dels afers col·lectius.
No comments:
Post a Comment