Cavallets de fira

Que el món és una mena de fira i cadascú parla segons li va, això no és un fet estrany, ni estrafolari; sembla natural, també humà, d'una animalitat que diríem quasi normal.

I nosaltres hem fet gestes impressionants: hem fabricat foc, hem emprat pedres, fustes i ferros, hem posat noms a les coses, ignorades algunes, d'altres excessivament valorades; al capdavall ens hem cuirassat amb el llenguatge. Parlem des de ben petits o callem, que és manera diferent de dir "som ací". Les estratègies per l'afirmació i per l'oblit han estat polides.

Aquesta rosa del llenguatge modela i modula el món, afaiçona el perfil interior, possibilita l'encaixada de mans i ments amb els altres, també la suprema egolatria.
Perquè diferències, diferències, hi ha, encara que són prou elementals, aquelles de l'estethiciene Margaret Astor, és a dir, borumballa efímera, pols d'estels.

El llenguatge és una trena de núvols invisibles per la qual atraquem al port de la vida. Un cop a terra, existeix una mínima, però complexa llibertat: viure com si fórem mosques, esdevindre vampirs o, també, asseguts als cavallets de fira, intentar tòrcer els vertígens d'aquesta carn atemorida i cantar i cantar.

Per cert, no tindrà ningú una pataqueta sobrera, una llàntia amb flors, algun saldet, cosa barateta?

Agrair la fotografia a Lanpernas 2.0

Del pidolaire entretingut.