segon exercici: a força de paraules...

Han tombat el mur que envoltava, protector, el meu isolament voluntari. Com que no han pogut encaramitar-se han decidit travessar-lo. A cops de paraules han provocat la solsida. Al principi eren només mots escadusserament llançats, que rebotaven en les parts més indolents de la meua fortificació. Els hi han seguit una mena d’aforismes, paranys antics, préstecs de vells que enraonen al sol. Després han vingut els més pesants, embolcallats de raons que, encertadament disparats, han acabat fent dues clivelles decisives, per on feien passar arguments sencers, llefiscosos uns, corrosius els altres. Amb el ditet d’una idea constant, han furgat per fer passar una claror que em cegués i m’obligues a eixir. Però jo romania amb els llavis premuts, de vegades decididament absent. De vegades, perillosament expectant. Han provat amb veus de totes les textures, de totes les modulacions, de totes les tonalitats. Els maons que m’envoltaven s’han desfet en un polsim com d’ossos triturats. I m’han trobat nu i espantat. M’han descobert poruc i indecís. I han marxat, de sobte, decebuts, sense gosar ni dir-me una paraula de comiat. Fills de putes...