Poesia mística

Està fora de si. En sentir-me raucar, s’ha abalançat i m’ha emplenat de petons i d’epítets: «Príncep, altesa, estimat, eixerit...». També ha nomenat no sé quina cosa d’un diví encanteri... Acabarà amb mi... Socors!

Vostra sóc, per a vos vaig nàixer. Què maneu fer de mi?
Déu meu, altesa, bondat, mireu la gran vilesa
que avui us canta amor així. Què maneu fer de mi?

Vostra sóc, puix que em vau cridar. Què maneu fer de mi?
Què maneu, doncs, bon senyor, que faça tan vil criada?
Mireu-me ací, mon dolç amor. Què maneu fer de mi?

Vegeu ací el meu cor; jo el pose a la vostra palma,
i el meu cos, la meua vida, la meua ànima i la meua afició.
Dolç espòs, com que vostra em vaig oferir, què maneu fer de mi?

Doneu-me mort, doneu-me vida, doneu-me salut o malaltia,
doneu-me honra o deshonra, flaquesa o força complida,
que a tot dic que sí. Què voleu fer de mi?

Doneu-me consol o desconsol, doneu-me alegria o tristesa,
doneu-me infern o doneu-me cel, vida dolça, sol sense vel,
perquè del tot em rendí. Què maneu fer de mi?

Doneu-me, doncs, saviesa o, per amor, ignorància,
doneu-me anys d’abundància o de fam i carestia.
Remeneu-me ací o allí. Què maneu fer de mi?

Si voleu que estiga folgant, vull per amor folgar.
Digueu, on, com i quan? Digueu, dolç amor, digueu.
Vostra sóc, per a vos vaig nàixer. Què maneu fer de mi?