Collirem figues a la llar del jubilat?

Com que hi haurà poques xiques —i arribaran molt tard—, caldrà tractar-les, a la Llar de Jubilats “Lo Penjoll”, com a veritables reines. He volgut correspondre la gentilesa de l’amiga Peguie, que dimecres passat m’al·ludia de manera indirecta (fent servir a parts iguals —supose— l’estima i la xanxa), dedicant-li aquests versos, adaptació totalment lliure del poema Les figues matinals, tret d'Els fruits saborosos de Josep Carner, un poeta pel qual no sent massa simpaties —crec— el nostre company de llar Alietes.

Les figues matinals

Na Peguie, aqueixa vella benigna i assenyada,
baixa de mica en mica l'escala del jardí;
canten ocells, la font gorgola enamorada,
les fulles parlotegen i alegren el camí.

«De jove, Tarsanet, quin córrer nit i dia!
Venia, al meu darrera, d'amagatalls al fons;
amb roges llambregades d'amor m'escometia,
i em sacsejava com el vent els branquillons.

Ara romanc immòbil, mai no em puc solaçar;
s'emplena ma cintura, de l’oficina esclava;
la sotabarba fina que ell sempre masegava,
ara sacsó ja cria pel poquet caminar.

I l’atroç Zapatero, que m’ha decebut tant,
sense atendre que sóc tan vella i tan corbada,
fins als seixanta-set em vol tenir pencant,
perquè els meus néts em troben groga i anquilosada.

Només si tinc vacances, me'n vinc de matinet
vora la font, amb figues de les de coll de dama.
I em besa l'aire, sense cap fressa ni cap flama,
i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.»

En acabar l’estiu, torna la coentor.
Peguie redreça textos i tecleja a tothora.
Asseguda al despatx, faça fred o calor,
de l’abjecta pantalla s’està sempre a la vora.