El racisme

Els humans sempre hem albergat pulsions contraposades: amor i odi, indiferència i tafaneria, refiança i malfiança, hospitalitat i rebuig... A propòsit del tercer lliurament de la sèrie Quart centenari de l’expulsió dels moriscs, Alietes i el propi Escrivà fan uns comentaris molt interessants sobre el racisme. No crec que l’ànsia de poder o els sentiments de superioritat expliquen totalment l’existència del racisme. S’han de manejar també altres hipòtesis. El racisme —és a dir, el rebuig del distint— respon sobretot a la lluita dels mascles per assegurar la transmissió de l’herència genètica pròpia a través de les femelles. Generalment, el racisme adopta formes més virulentes contra els mascles d’altres ètnies. Les seues dones, en canvi, solen ser acceptades de millor grat. Els mites de moltes cultures corroboren aquesta hipòtesi. Nosaltres en tenim dos: el mite del rapte d’Europa i el del rapte de les sabines. La prova del nou, per a saber si una persona és racista, consisteix a fer-li la següent pregunta: què et semblaria que la teua filla digués de casar-se amb un moro o amb un gitano? Tampoc no s’han de menysprear les xifres. És fàcil comprovar què passa quan arriba a una comunitat un estranger d’ètnia, cultura o religió distintes de les locals. Al principi, serà rebut amb curiositat i hospitalitat. Els humans som, per naturalesa, molt tafaners. El foraster cridarà l’atenció. Ara bé, si continuen arribant més membres del mateix grup humà, es dispararan totes les alarmes. Sobretot, si els nouvinguts no volen assimilar-se als costums dels naturals. En qualsevol cas, els “altres” seran percebuts com un perill per a l’economia, la cultura i el patrimoni genètic autòctons. Els pares i les mares començaran a tenir por per les seues filles. Apareixeran els primers incidents xenòfobs... Els pares i les mares estrangers també tindran por per les seues filles... S’entrarà, en definitiva, en l’espiral del racisme.