el passat imperfecte

Eren les set i mitja del matí d’un dilluns cendrós que es desfeia ploraner entre les fulles dels arbres de l’albereda. Les punteres de les seues sabates semblaven escopir fang sobre les voreres, mentre caminava amb la indiferència acostumada de la rutina, cap a l’oficina, balancejant el maletí com un xiquet camí de l’escola. Plovia quasi sense parèixer-ho. Amb una humitat invisible que penetrava a través de la roba. La gent s'anunciava pel carrer badallant; un gos, tremolant d’intempèrie, amagava el seu abandonament sota un contenidor de fem. L’Ernest va tornar a mirar el seu rellotge i una petita gota de pluja es va estavellar sobre el vidre de l’esfera i dibuixà un tel de miopia que emboirà els números. Mancaven vint minuts per a les huit. Va tornar la mà, rossegada pel fred, a la butxaca dels pantalons i va prémer el pas. Tenia molt de temps encara, però li agradava arribar-hi abans que ningú, seure rere la taula amb les llums apagades i assaborir el silenci ombrívol que li tornava la pau suficient per a afrontar la seua tasca. El trànsit era intens. A l'interior dels automòbils la gent fregava les seues mans sobre la boira que entelava el vidre del parabrisa. Uns metres més endavant, una dona de cabells daurats va girar el cantó i va aparèixer davant d'ell. L’Ernest no va poder evitar fixar-se en aquella cara de trets familiars que arrossegava la mirada sobre la vorera mullada protegint-se el maquillatge del plugim. La botzina d'un cotxe es va deixar sentir repetides vegades i encara va tindre temps de veure una mà que s'agitava en una salutació, però no va poder saber si s’adreçava a ell. La dona es va situar a la seua alçada. El seu cabell estava poblat d'una rosada inevitable de la que quasi si podia defensar-se prement la barbeta contra el seu pit. De sobte ella va alçar els ulls i es va aturar sorpresa. Semblava haver-lo reconegut. L’Ernest va frenar el seu cos dues passes massa tard, embalat com anava per la pressa del seu passeig solitari, romanent en una estranya posició de fugida. ”Quina casualitat! Feia temps que no ens veiem. On t’amagues?“. No va saber què contestar. ”Has canviat de feina? Et va bé?“. Va balbucejar una resposta positiva i s’hi va sentir nàufrag en la confusió de no saber qui era aquella persona. L'interrogatori es va tornar més obstinat i l’Ernest va decidir un posat neutre, responent a tot amb vaguetats. Inquiet, perquè sabia que la seua actitud estava molt a prop de la descortesia i ella se n’adonava a jutjar per l'arc de contrarietat que dibuixaven les seues celles. A més a més, era esclau d'una inèrcia que li impedia immobilitzar els seus peus, allunyant-se lentament. Llavors la dona es va acomiadar d'ell amb un gest de brusquedat i despit i va continuar el seu camí. La pluja es va encoratjar de sobte, regalimant sobre els cristalls de les ulleres, creant una confusió d'imatges que s’ofegaren junt amb les seues idees. Va reprendre amb indecisió el camí mentre sobre el seu cap les fulles dels arbres del passeig augmentaven la remor amb la força de l'aigua. Li va parèixer que eren centenars de veus que, de sobte, el prenien a ell com objecte de la seua conversa exasperada. La gent corria ara a refugiar-se sota els balcons fent més incòmoda la marxa al treball. Va mirar de nou el rellotge: deu minuts per a les huit. Va fer un repàs superficial dels últims dies. Potser una reunió del treball o una vesprada qualsevol en una cafeteria, una ràpida presentació que ara no li venia al cap. I a poc a poc es va cabussar en la seua memòria, cada vegada més lluny. L'angoixa d'aquella indefensió que la dona havia deixat en ell atiava la seua curiositat. Va repassar la breu trobada i, sense saber per què, ara s’hi veia completament nu enfront de la desconeguda, incapaç d'encertar a cobrir-se amb res. Tan sols es defenia aparençant indiferència, mentre el rubor prenia les seues galtes i les seues orelles i la dona somreia divertida amb el desemparament que escapava del seu rostre. Es va aturar al bell mig de la vorera bruscament i amb el gest de tornar a mirar el rellotge va voler esvair el fum d'aquells pensaments. Va seguir caminant. No recordava l'hora que acabava de consultar però tampoc no li va importar, havia d'estar relativament prop de l'oficina. La pluja es despenjava ara amb moderació i no va fer res per cobrir-se, alleujat fins i tot per la freda humitat que li prenia les galtes i apaivagava el petit incendi del seu torbament. Es va proposar un mètode per a reconèixer la dona en algun lloc dels seus records: tornaria sobre la memòria recent i actuaria arraconant tot allò que no li pogués servir per a trobar-la. “Centrat! Oblida allò accessori!”, s’ordenà. La fermesa d'aquella decisió el va tranquil•litzar un poc i va creure recuperar part de la seguretat perduda. Ho va considerar un bon senyal. El trànsit semblava haver-se diluït quasi definitivament per efecte de la pluja. La gent va acabar per cansar-se de caminar mullada i abandonava el carrer per a desaparèixer en qualsevol portal. L’Ernest seguia caminant, amb els ulls clavats a la vorera i les dues mans ficades a les butxaques dels pantalons perquè feia temps que havia deixat abandonat el maletí al costat d’un munt de revistes d'un xicotet quiosc. Els gestos quotidians d’arreplegar el diari li semblaren improcedents en aquells moments de recerca interior. El primer que pretenia aconseguir era esborrar els petits costums amb els que anava encetant el dia. Després es tragué aquella cosa que portava agafada al canell i que mirava de tant en tant i distreia el seu esforç de concentració. Caigué al terra i feu un petit escampall de vidres. Però aquell soroll i el que volia dir no era important, per això també l’esborrà. També es deslliurà del clapoteig de les seues passes, de la remor del trànsit i els vianants, dels senyals i referències que haurien de guiar el seu camí on fora que anés. A mesura que avançava per entre la seua memòria, un embolic de records boirosos es densificava i es trobava més i més confós. Eren milers, i es llançaven sobre ell quasi sense reclamar-los. Quasi si donava temps d'eliminar-los amb una resolta tisorada d'oblit. S’amuntegaven en el seu cap com restant a l'espera de ser alliberats d'aquell absurd tancament a què pareixien haver sigut condemnats fins aqueix moment. Al principi li paregué que retrocedir en el túnel de la seua memòria era com despenjar-se per un profund pou sense possibilitat de tornada, deixant-se atrapar pel plaer del vertigen en la caiguda, sense poder agafar-se a res, esverant d'impotència entre les parets llises del passat. Fins que, a poc a poc, arribà un moment en què començà a sentir-se alleugerit perquè tot li donà igual, i el buit més absolut anà apoderant-se d'ell. No va saber mai quant de temps caminà tornant cap al passat inconcret. Ni perquè no podia contestar a les insistents preguntes d'aquells éssers amb el que ell compartia una certa semblança i que el miraven amb un gest de profunda preocupació. Es descobrí les cames sense saber ja ben bé l’objecte d’aquelles extremitats adolorides per una caminada que no podia aturar. Es deixà caure, doncs, en un portal, després d'haver vagat sense rumb, sense menjar ni beure, perquè tot, fins al detall més ínfim, havia oblidat en el seu afany de desfer-se del que no semblava important. Assegut en aquell indret desconegut volgué alenar, però no recordava ja com fer-ho. El seu propi cos era una maquinària irregular, descompassada, que no sabia ben bé com funcionar. Fins que dues persones, vestides de blanc, aparegudes del no-res i amb un parar de desesperació el dipositaren dintre d’un gran objecte que tremolava i feia una cridòria molt gran, per damunt de qualsevol altre so. Li parlaven en un llenguatge que no recordava haver escoltat en cap lloc. Ernest ja no sabia què passava, ni tenia referència alguna per esbrinar-ho. S’havia deslliurat de tots els records. Ho havia oblidat tot. Tot menys la imatge d’una dona rossa que li quedà, com un negatiu indeleble, a l’espai que va ser la seua memòria imperfecta.