cap d'any

Tot és apunt per sopar. L’Ernest i la dona han parat una taula un pèl abundosa per a la quantitat de comensals que s’hi aplegaran aqueixa nit, tenint en compte que només en gaudiran ells sols. Els fills, majors, ja fa temps que trobaren el niu petit per compartir un comiat d’any al voltant del tendur i al caliu de la flassada que arreplegue l’escalfor del braser elèctric, mentrimentres contemplen el televisor i els seus esforços balders per entretindre el personal. Sols, perquè han rebutjat les invitacions de passar una nit amb els amics en un local que els obliga a agafar el cotxe, i l’Ernest ja té, a la seua edat, totes les alarmes de prudència enceses, i no vol espatllar una nit com aquella. La conversa que mantindran durant la menjada esdevindrà tan tòpica com la pròpia celebració. Però s’afartaran de gambes, de patés de formatges especiats i saborosos, de vi del país, i de pastes casolanes. Fins i tot s’esforçaran per menjar-se els granets de raïm al ritme imposat de les campanades de l’església, ara que no poden seguir-les a TV3 perquè els han tallat el senyal amb nocturnitat i traïdoria. I la dona se’n lamenta perquè ja no pot resseguir el fil de les sèries que tan li agradaven. I ell maleeix sense vergonya, com si els bruixots de l’idealisme pogueren superar la tecnologia emmudida per la censura blavera i intolerant. Tampoc s’estalviaran les felicitacions i els desitjos de que, l’any vinent, tot siga, com a mínim, tan plaent com el que han deixat enrere. Després despararan taula i continuaran asseguts sota la flassada maternal que els hi acull des que començà l’hivern, matiner com feia temps, i acabaran pegant cabotades davant l’avorrit programa de televisió, que s’entesta en distraure’ls, esperant que arriben els fills. De fet, a l’hora convinguda, a l’escoltar la clau al pany, miraran de redreçar els seus posats marcits de son, i voldran fer creure que portaven una conversa animada, perquè “els xicots” no es malhumoren pensant que han estat esperats com si es tractaren d’infants. L’Ernest els ensumarà amb discreció per si fan olor de tabac o d’alguna altra cosa. I al final, tots ficats al llit, ben entrada la matinada, cadascú es lliurarà a forjar, en somnis, una nova vida per a un nou any que comença. L’Ernest se sent complagut, lliscant per la vida sense turbulències aparents, conformat. No sap que la filla té ja el cor ple, i que dubta si presentar-los els xicot que li agrada abans o després de reis. I que el fill ha decidit que no vol continuar estudiant perquè s’ha comboiat en un negoci amb els amics, però necessita un petit capitalet que, confia, li deixarà el pare. L’Ernest, fins i tot, somriu. No sent l’esclafit que fa el canvi d’agulles.

(Benvolguts penjollers i penjolleres, us desitge de tot cor que tingueu una innoblidable -per bona!- entrada de cap d'any, i que no s'acaben ni els projectes ni les il·lusions que els menen. Feliç any nou!)