Orígens lúdics de la literatura

Bé que ja ho hem oblidat —perquè esdevinguérem sedentaris fa molt de temps—, els éssers humans fórem durant bona part del nostre periple evolutiu (un trajecte d’alguns milions d’anys) animals mamífers, caçadors i recol·lectors. Què vol dir això? Que als humans ens encanta la tafaneria i el joc, com al cadell de qualsevol mamífer depredador. La tafaneria i el joc han permès d’eixamplar els límits de la nostra espècie, les nostres habilitats. En algun moment de la llarga marxa evolutiva, vam descobrir, gràcies a les nostres inclinacions, la capacitat d’articular la parla; moltíssims anys després, se’ns va acudir la possibilitat de reproduir gràficament els nostres discursos orals: vam inventar l’escriptura. Evidentment, el llenguatge, l’oral i l’escrit, tenen sobretot una finalitat utilitària. També tenen, però, un caràcter clarament lúdic. I és que cal recordar algunes coses molt elementals: entreteniment i compromís amb la realitat no són incompatibles; el sentit de l’humor és patrimoni de persones intel·ligents; les dues funcions de la literatura, la lúdica i l’estètica, són complementàries... Per què se sol oblidar tot açò? Perquè els humans no sols sentim inclinació pel joc; també ens sentim atrets per la sublimació, per la transcendència. Hi ha qui, només escriure quatre ratlles amb intenció estètica, ja aspira al reconeixement universal (cercant especialment l’admiració del món acadèmic). Quan s’anhela en excés la perpetuació de la memòria, oblidant els orígens lúdics de la literatura, l’encarcarament sol estar servit. Aquestes reflexions em venien al cap mentre llegia alguns dels comentaris al post d’Alietes i les darreres entrades d'Aquil·les i Superagent.