Dedicada a Calinca
Juan Valderrama Blanca, àlies Juanito Valderrama, va nàixer a Torredelcampo (Jaén) en 1916 i va morir a Espartinas (Sevilla) en 2004. Cantaor de flamenc. Malgrat ser un gran coneixedor i bon interpret de tots els pals, els seus majors triomfs li vingueren com cantant de coples.
Santíssim Pare: Què és el flamenc?
Juanito Valderrama: El flamenc és un terme polisèmic. S’utilitza no sols per a referir-se al cant i l'art musical conreat pels gitanos andalusos, sinó també per a dir d’algú que té una actitud insolent o de perdonavides; per a designar un tipus de pardal de l'ordre dels ciconiformes de la família dels fenicoptèrids; per a fer referència una modalitat del neerlandés; i també per a anomenar el que és natural d’una part septentrional de Bèlgida.
S.P: Ha dit Bèlgida? El poble de la Vall d’Albaida?
J.V: No hi ha un altre. El flamenc naix a Bèlgida, però l'autèntic, el flamenc en sentit pur. El que es canta en català; el pare del quejio, el fandango i la soleá. El flamenc que després s'ha imitat a Ronda, Triana, Utrera, Xerés de la Frontera... i a tota Andalusia en general. Hem d'acostumar-nos a diferenciar el cantaor flamenc del cantaor de flamenc. L’original, el cantaor flamenc, és de Bèlgida; no pot ser d'un altre lloc. La resta són cantaors de flamenc. Jo mateix quasi no arribe ni a cantaor de flamenc perquè, com sap, el meu gènere és la copla andalusa.
S.P: No havia escoltat mai esta teoria.
J.V: Ah, no? I d’on creu que ve el cant d’albades? Del flamenc de Bèlgida! D’on si no? Tu agafes Pep Botifarra, el deixes enmig d’un barri de Triana i és un més. Fixe’s que, tant els que canten albades com els que cantem flamenc, no som cantants o “cantantes” sinó que convergim en un terme tan valencià com és el de cantaor.
S.P: Sorprenents les seues declaracions. S’ha dit que els autors de la Generació del 98, exceptuant el germans Machado (que eren de Sevilla), eren antiflamenquistes. És certa esta afirmació?
J.V: Com vosté diu, els autors de la generació del 98 eren antiflamenquistes, Però no perquè estigueren en contra del flamenc, com sempre s’ha malinterpretat, sinó perquè estaven en contra dels flamenquins, eixos troços de pernil enrollats amb llomello de porc, arrebossats en pa rallat. Els consideraven una bomba per al colesterol, per això eren antiflamenquistes.
S.P: A l’esclatar la Guerra Civil es va allistar en el bàndol Republicà, després en 1950 va cantar El Emigrante, davant de Franco, en una època en què els emigrants que deixaven Espanya eren els exiliats per culpa del règim. És vosté el primer cantautor de l’estat espanyol i l'iniciador de la cançó protesta.
J.V: Segurament, encara que dubte que açò se'm reconega algun dia. Sí que se’m reconeix com l’iniciador de l'estil gore a partir d’allò que deia en El Emigrante:
Santíssim Pare: Què és el flamenc?
Juanito Valderrama: El flamenc és un terme polisèmic. S’utilitza no sols per a referir-se al cant i l'art musical conreat pels gitanos andalusos, sinó també per a dir d’algú que té una actitud insolent o de perdonavides; per a designar un tipus de pardal de l'ordre dels ciconiformes de la família dels fenicoptèrids; per a fer referència una modalitat del neerlandés; i també per a anomenar el que és natural d’una part septentrional de Bèlgida.
S.P: Ha dit Bèlgida? El poble de la Vall d’Albaida?
J.V: No hi ha un altre. El flamenc naix a Bèlgida, però l'autèntic, el flamenc en sentit pur. El que es canta en català; el pare del quejio, el fandango i la soleá. El flamenc que després s'ha imitat a Ronda, Triana, Utrera, Xerés de la Frontera... i a tota Andalusia en general. Hem d'acostumar-nos a diferenciar el cantaor flamenc del cantaor de flamenc. L’original, el cantaor flamenc, és de Bèlgida; no pot ser d'un altre lloc. La resta són cantaors de flamenc. Jo mateix quasi no arribe ni a cantaor de flamenc perquè, com sap, el meu gènere és la copla andalusa.
S.P: No havia escoltat mai esta teoria.
J.V: Ah, no? I d’on creu que ve el cant d’albades? Del flamenc de Bèlgida! D’on si no? Tu agafes Pep Botifarra, el deixes enmig d’un barri de Triana i és un més. Fixe’s que, tant els que canten albades com els que cantem flamenc, no som cantants o “cantantes” sinó que convergim en un terme tan valencià com és el de cantaor.
S.P: Sorprenents les seues declaracions. S’ha dit que els autors de la Generació del 98, exceptuant el germans Machado (que eren de Sevilla), eren antiflamenquistes. És certa esta afirmació?
J.V: Com vosté diu, els autors de la generació del 98 eren antiflamenquistes, Però no perquè estigueren en contra del flamenc, com sempre s’ha malinterpretat, sinó perquè estaven en contra dels flamenquins, eixos troços de pernil enrollats amb llomello de porc, arrebossats en pa rallat. Els consideraven una bomba per al colesterol, per això eren antiflamenquistes.
S.P: A l’esclatar la Guerra Civil es va allistar en el bàndol Republicà, després en 1950 va cantar El Emigrante, davant de Franco, en una època en què els emigrants que deixaven Espanya eren els exiliats per culpa del règim. És vosté el primer cantautor de l’estat espanyol i l'iniciador de la cançó protesta.
J.V: Segurament, encara que dubte que açò se'm reconega algun dia. Sí que se’m reconeix com l’iniciador de l'estil gore a partir d’allò que deia en El Emigrante:
Tengo que hacer un rosario
con tus dientes de marfil
para que pueda besarlo
cuando este lejos de ti
con tus dientes de marfil
para que pueda besarlo
cuando este lejos de ti
S.P: Menut psicòpata! Pobra dona. Que li agraden les dones desdentades?
J.V: No, és que sempre m’ha apassionat l’odontologia. De fet, acabe d’obrir una clínica dental.
S.P: I el seu temps lliure, el dedica a...?
J.V: Sóc un fanàtic de la pesca a mosca i l'ornitologia.
S.P: Conti
nuen bromejant-li amb la tocaeta d’ous de Míchel?J.V: Tots creuen que en l’any 81 em vaig ficar una peluca i vaig jugar al futbol en el Real Valladolid C.F., cosa que sempre he desmentit. Eixe Valderrama no era jo. A mi no em toquen els ous els de Madrid!
S.P: Alguna cosa que vullga afegir abans d’acomiadar-nos?
J.V: Ja que sou una revista-bloc de caràcter literari, aprofite per a recomanar la lectura de Les Lletres, un monòleg basat lliurement en una escena d’una pel·lícula protagonitzada per mi, que és l’últim treball publicat pel dramaturc Calinca.
S.P: Voldrà dir dramaturg?
J.V: Ja estem amb el problema de la c i g a final de paraula, com en el cas de blog i bloc. Dramaturg és per a referir-se a un autor d'obres de teatre en general, però si l’autor és d'origen turc, cal utilitzar dramaturc.
S.P: Però Calinca... no és d’origen polonés?
J.V: No, és turc. Encara que no sé si ell mateix ho sap, com tampoc no sé si acceptarà mai la seua vertadera nacionalitat. Però ja s’apanyarà... “Qui perd els orígens, perd identitat”.
S.P: Moltes gràcies per haver-nos tret de tantes falses creences en relació el flamenc, l’antiflamenquisme o els orígens de Calinca.
J.V: A vosté.
S.P: Però Calinca... no és d’origen polonés?
J.V: No, és turc. Encara que no sé si ell mateix ho sap, com tampoc no sé si acceptarà mai la seua vertadera nacionalitat. Però ja s’apanyarà... “Qui perd els orígens, perd identitat”.
S.P: Moltes gràcies per haver-nos tret de tantes falses creences en relació el flamenc, l’antiflamenquisme o els orígens de Calinca.
J.V: A vosté.
No comments:
Post a Comment