Creia que s’havia convertit en una tradició això de penjar una editorial signada per El Penjoll el primer dia de cada mes, però com que no trobe la d’una data tan assenyalada com la que enceta l’any, vaig a procedir amb l’atreviment d’elaborar un succedani d’editorial en dos parts. La primera, la d’esta entrada, diu així:
Del que m’agrada d’El Penjoll...
Als penjollaires que ens vam reunir aquella vesprada del 27 de desembre de 2007 encara ens costa de creure que El Penjoll haja rebrotat com ho ha fet. Al llarg del 2008 hem organitzat dos Simposis Penjollaires, convocat tres concursos (microrelats, biografies fictícies i els premis blocs que estem a punt de finalitzar), obtés més de 55.000 visites totals, aconseguit més 50 visites al dia (arribant en moltes ocasions prop de les 100), fet quasi 600 entrades, algunes d’elles han rebut més de 20 comentaris, anem a editar en paper una selecció de les millors entrades del 2008 i, sobretot, s’han anat pujant al projecte nous autors i ara apareixen en el llistat de la columna de la dreta al voltant de 50. Quantitativament, no sols hem superat les millors de les nostres expectatives sinó que, segons estes xifres, estem probablement en la millor època d’El Penjoll.
A banda d’este inesperat èxit, el que més m’agrada del renaixement penjoller és haver-me retrobat amb vells amics amb els que pràcticament havia perdut el contacte. El format bloc m’ha permés recuperar i mantindre el seu contacte. També m’ha aportat noves amistats (algunes d’elles encara estan en fase virtual) i descobrir noves arts de paraula. Pot ser com mai, El Penjoll s’ha conformat en un espai de reunió d’una colla extensa de personatges molt diversos interessats per la cultura, l´ús de la llengua, la lliure expressió, l’esperit crític, la confrontació i debat d’idees i opinions, la creativitat... condimentat tot açò i més coses amb una mica d’humor, d’ironia, de paròdia, inclús, a vegades, de sarcasme.
El Penjoll també m’ha fet rebrotar i retrobar-me amb una part de mi mateix. Feia un fum de temps que no escrivia per pur plaer, com ara estic fent o he fet durant el 2008. Un goig, encara major, quan veig que la gent llig les meues entrades i els posa comentaris. Per contra, arribe a inquietar-me quan la gent no em fa comentaris d’una entrada. No sé com interpretar-ho: ¿serà que estan d’acord amb el que dic? ¿serà que els dóna igual i passen del que he escrit? O ¿serà que ho consideren una xorrada i millor no fer cap comentari?... En la meua opinió, la indiferència no contribuïx a crear eixe espai d’encontre i comunicació al que feia referia abans. En quant als comentaris positius, encara que sempre són agradables, tampoc donen massa joc perquè acaben amb un agraïment per part de l’autor i poca cosa més: al comentari de “molt bona entrada” se li sol respondre amb un “moltes gràcies”. Tot el contrari a la indiferència i als comentaris positius, m’apassionen els afilats i crítics que reclamen la rèplica de l’autor, doncs eixos són els que mantenen viva una entrada durant varis dies i acaben enriquint-la. Envege les entrades que han sigut objecte de polèmica perquè, en la meua opinió, són les que més vida donen al bloc. Però clar este tipus de comentaris te’ls has de guanyar amb entrades de característiques semblants, que inciten als lectors. Possiblement, esta primera part d’este succedani d’editorial no siga d’esta natura... Haureu d’esperar, doncs, a la segona part a vore què vull dir amb esta valoració personal d’El Penjoll i on vull arribar. Mentre tant, si voleu, podeu entretindre-vos fent algun comentari a esta entrada.
No comments:
Post a Comment