la nit de Reis

L’Ernest ha decidit, amb el punt just d’ingenuïtat infantil que li calia, presenciar l’arribada dels Reis que, enguany, tornen a venir en tren. Una munió de gent els hi espera a l’andana i la banda de música fa sonar els instruments mentre els músics miren de reüll de no donar-se cops de colze els uns als altres, atapeïts com estan, entre l’entusiasme dels pares i el ball de sant vito dels fills. Ses Majestats de l’Orient fan el camí fins l’Ajuntament a peu, en un gest de compromís ecològic i d’un més que evident magre pressupost municipal. La comitiva l’obrin un grup de xiquets, vestits amb lluentors i amb torxes que deixen un rastre d’olor a cartró cremat. Darrere, un grapat de femelles, a mig vestir, convulsionen amb certa traça, fent veure que fan la dansa del ventre. Als reis els han eixit competidors per als objectius dels fotògrafs, però segueixen, conformats, les ballarines amb major embadaliment i detall que l’estel de Nadal. A la plaça són rebuts amb aplaudiments incondicionals per tothom. Els més menuts miren, amb els ulls com a plats, astorats, aquells éssers que els fiten des d’uns postissos que els hi tapen bona part del rostre. Hi ha parlaments des del balcó de l’Ajuntament. Després llancen caramels, dels que tots miren de protegir-se les ulleres i el cap alçant els braços, el que fa que els reis, interpretant erròniament aquell gest d’aparent aclamació, llancen amb major força i generositat i, perquè no dir-ho, punteria. Apareixen dos globus gegants perquè la gentada apostada a la plaça hi jugue, passant-los d’un racó a un altre. Un d’ells punxa amb la fulla d’una palmera i l’esclafit treu del seu ensopiment el pirotècnic que romania en un cantó i que, sense esperar el senyal acordat amb el regidor de festes, li pega foc a la carcassa que ha de donar per finalitzat l’acte. Els xiquets més petits, acovardits, esclaten en un plor unànime que els pares miren d’aquietar assenyalant-los els reis que, confosos, baixen al carrer, encara que ni s’han esgotat els parlaments, ni s’han buidat les bosses de caramels, per continuar la processó fins al saló d’actes on repartiran els regals. Només posar un peu al carrer, els pares miren d’enfilar-los les criatures al braç per aconseguir un record d’aqueixa nit, mentre el regidor demana paciència i cerca, al mateix temps, al pirotècnic que ja és al bar fent-se un conyac. La banda de música inicia uns compassos per donar a entendre que ja se’n van. La comitiva intenta posar-se de nou en marxa, però Gaspar encara té a coll una criatura que plora pels descosits i que els seus progenitors semblen haver abandonat. El regidor, malgrat la vesprada tan freda, està suant la cansalada. Crida l’agutzil que es fa càrrec de l’infant ploraner amb un més que evident desconcert i els reis, finalment, fan via carrer avall, perseguits per tothom, mentre fan palmes a destemps resseguint la interpretació poc afortunada de la banda, que sembla haver agafat fred mentre esperava els parlaments. Arribats a aquest punt de l’espectacle l’Ernest, despagat, decideix tornar-se’n a casa.