ARCADE FIRE - Neon Bible (2007)
Després de l’impacte en els cercles indies del seu àlbum de debut, l’excel·lent Funeral (2004), molts puristes esperaven el segon treball dels canadencs Arcade Fire amb les pistoles carregades convençuts que no podia ser millor de cap de les maneres. Quan algú s’autoconvenç d’alguna idea, és difícil alterar-la, però tot i la càrrega de subjectivitat, a Neon Bible (2007) trobem arguments suficients per almenys defendre amb certa solvència el contrari. Sortejant en alguns passatges els perills de la sobreproducció –ací l’èpica és el discurs, no l’embolcall-, Arcade Fire va aconseguir conjugar la riquesa sònica i poli-instrumental del seu primer amb encerts indiscutibles de composició.
A Neon Bible hi ha dos cançons que posen en perill l’equilibri del conjunt, per inabastables: la primera és Intervention, un tema copsant, un esborronador exercici musical sostingut en uns orgues feridors, amb aires eclesiàstics (el disc està gravat en vàries esglésies, aprofitant la infraestructura musical de les mateixes), i uns jocs vocals on els cors acompanyen amb dramatisme la sentida interpretació de Win Butler. Una meravella. La segona joia és No cars go, un tema pop, en un sentit ample, però amb el segell de la banda, i sobre la qual va existir una estranya però plausible unanimitat en foros i llistats sobre el millor d’aquell l’any.
La potència d’aquests dos temes planeja sobre la resta, però per sort composicions com Black mirror, Ocean of noise, Neon Bible i algunes altres suporten amb dignitat les comparacions i fins i tot es paladegen amb grat perquè contribueixen a filtrar les dosi de grandiloqüència, com qui necessita carícies suaus i mesurades després d’una sessió de sexe intens. Sí, és cert: Neon bible és excessiu, èpic i grandiloqüent. Però és boníssim.
A Neon Bible hi ha dos cançons que posen en perill l’equilibri del conjunt, per inabastables: la primera és Intervention, un tema copsant, un esborronador exercici musical sostingut en uns orgues feridors, amb aires eclesiàstics (el disc està gravat en vàries esglésies, aprofitant la infraestructura musical de les mateixes), i uns jocs vocals on els cors acompanyen amb dramatisme la sentida interpretació de Win Butler. Una meravella. La segona joia és No cars go, un tema pop, en un sentit ample, però amb el segell de la banda, i sobre la qual va existir una estranya però plausible unanimitat en foros i llistats sobre el millor d’aquell l’any.
La potència d’aquests dos temes planeja sobre la resta, però per sort composicions com Black mirror, Ocean of noise, Neon Bible i algunes altres suporten amb dignitat les comparacions i fins i tot es paladegen amb grat perquè contribueixen a filtrar les dosi de grandiloqüència, com qui necessita carícies suaus i mesurades després d’una sessió de sexe intens. Sí, és cert: Neon bible és excessiu, èpic i grandiloqüent. Però és boníssim.
No comments:
Post a Comment