“Tots tenim una memòria cinematogràfica que ens condiciona”, pensa l’Ernest. Des que va veure Psicosi, per exemple, no pot dutxar-se sense fer una ullada, de quan en quan, a la cortineta de plàstic que té al darrere. Tant fa que no tinga la més mínima ombra de dubte respecte del correcte estat de salut mental de la seua dona. Sempre se li acut que hi ha una presència amenaçadora que trencarà la placidesa d’aquell moment. Fins i tot ho passa d’allò més malament quan els ulls els té plens de sabó i se’ls frega violentament amb un pèl de pànic no fos que, durant aquella breu estona de ceguesa, no veiés el que se li ve al damunt. Això i que tampoc aconsegueix, quan va a la platja, anar-se’n molt lluny de la vora ja que un tauró, de proporcions mítiques, podria agafar-lo d’aperitiu. De fet, el més mínim contacte amb la vida de les profunditats li posa els cabells de punta. Si la televisió es queda sense senyal i ofereix aqueixa pantalla lluminosa i granulada, li falta el temps per desconnectar l’aparell, perquè la casa, amb les senyals inevitables del pas del temps, ja en té prou perquè passe ara a ser víctima d’un fenomen paranormal. Tampoc li agrada pujar als avions des que va ser espectador d’aquelles pel·lícules sobre catàstrofes aèries durant la dècada dels setanta. Qüestió que s’ha agreujat més encara a partir d’aquell setembre fatídic que tots guardem en la memòria. Però tot no són pors i neguits. Fa bromes amb la dona quan venen de la compra i treu del cabàs el paquet de la mantega o, amb un somriure maliciós amenaça de convertir la taula de la cuina en una mena de tàlem provisional, abans no cride el carter a la porta. Ara bé, allò que l’ompli d’optimisme, amb el seu missatge d’esperança renovada és aquell film del Bernard Tavernier, Hoy empieza todo, i se sent complagut i homenatjat en el seu ofici. “En certa manera, pensa, la meua vida és podria dir que és de cine”.
No comments:
Post a Comment