pèrdues

La reunió s’ha allargat massa. A casa estaran esperant-lo per sopar. Surt al carrer i mira desconcertat al seu voltant. Juraria haver aparcat el cotxe davant mateix del forn. La memòria, fins i tot, li mostra instantànies d’ell mateix, apurant l’espai entre el principi del gual permanent i la motocicleta rovellada. Però ara el cotxe no està. Dissimuladament fa una ullada ràpida amunt i avall. No vol que ningú endevine la raó del seu desconcert. No pot tractar-se d’un robatori. Qui voldria fugir-se’n amb una antigor com aquella? Però el cotxe no està! Gira el cantó de dalt. Com ja és tard la plaça està voltada de vehicles amb els vidres mullats per una estranya rosada. Li pega tota la volta. Però el seu no hi és. El neguit creix. Decideix refer les seues passes. Torna al forn. Una dona, a la porta, el mira encuriosida. Dissimula palpant-se les butxaques. No sap perquè ho fa això. No porta el cotxe al damunt! Aleshores pensa que, potser, siga un altre carrer i un altre forn. Sí, segur. Camina decidit aguantant-se una rialleta nerviosa i convulsa. Però al carrer següent no hi ha forn i és exclusiu per a vianants, per la qual cosa tampoc hi ha cotxes. I si l’ha deixat aquí, atabalat per la pressa d’arribar prompte i la grua se l’ha emportat? Mira per terra per si veu alguna nota que done pistes de la seua angoixa creixent. No hi ha res. I si algú s’ha emportat l’adhesiu dels funcionaris i, amb ell, la certesa de poder recuperar el seu vehicle? Sent una suor xopa a les aixelles. Torna a pujar el carrer del forn. De vegades passa que mires sense veure, pensa. El creua de punta a punta certificant que la recerca, allí, no donarà fruits. I si, després de tot, li l’han fotut? Com torna ara a casa des d’aquell poble que no coneix? En aquest punt d’autèntica histèria decideix tornar al lloc de reunió. Necessita ajuda. I eixa necessitat està per damunt de qualsevol sentit del ridícul. Però la porta del local està tancada i ja no hi queda ningú. Es passa la mà pels cabells amb un gest de desolació. L’única cosa que pot fer ja és cridar a la policia. Amb la serenor que li dóna aquesta mena de resolució s’encamina de nou a la plaça amb l’objecte de trobar algú que puga donar-li les indicacions per aconseguir l’ajuda d’un municipal. De sobte reconeix les formes emergents d’un vehicle aparcat a prop de la cantonada. És el seu! Maleeix, diu alguna cosa que li queda entre la rialla i el plor, mira al seu voltant per si hi ha algú que puga escoltar com se li ha esvaït el neguit, però està sol. Recolza, finalment, l’esquena al vehicle i mira de tranquil·litzar-se. El cor li batega als polsos. Fa una ullada al rellotge per descobrir que, si es dóna una miqueta de pressa, encara arribarà a sopar amb la família. Decidit a reprendre l’ordre natural de les coses, es remena les butxaques per adonar-se’n, atònit, que no porta les claus al damunt.