"prospecció" facultativa

El metge diu que la teua recuperació passa per introduir-te per l’orifici del cul un supositori, dues vegades al dia. Així de cru. Sense concessions. T’ho diu com si fos la cosa més normal del món. Per ell i el seu ofici ho és. Per mi, ciutadà del segle XXI, em resulta un anacronisme insòlit per molts motius. Un d’ells perquè de tots els indrets del teu cos amb el que caldrà fer major esforç de precisió és l’anus. Amb totes les teues capacitats i lucidesa normals potser no hi hauria major problema, però fer-ho com si estigueres al damunt d’una taula de fusta, i aquesta damunt d’un baló d’equilibrista de circ, té el seu punt de mala llet. Malgrat la sincera ajuda que t’ofereix la teua dona, decideixes que la intimitat t’ajudarà una mica. No vull llençar pel desaigüe anys i panys de romanticisme. Et tanques al bany, una habitació menuda i revoltada. T’agafes amb la mà esquerra de la pica, t’obris de cames i intentes enfilar-te la qüestió. Com que tens els ulls tancats per evitar-te l’angúnia que et produeix el moviment rotatori del món, vas temptejant amb el dit cercant l’obertura, no vaja a ser que acabem aixafant-lo en un indret indeterminat entre les galtes del cul. No hi ha manera. Decideixes ajupir-te del tot per oferir una entrada més precisa i pregues que no entre ningú en aqueix moment i et veja d’aquella guisa, ajomponat i suant. I ara sí: tastes, enfiles i prems perquè el projectil comence el seu accés fins a les profunditats del teu cos. Però no. Ell no sé què veu, que vol eixir-se’n (jo també voldria). Tornem a prémer, aquesta vegada amb més decisió. Res. El supositori aquell és del calibre dels cabuts i, a més, comença a perdre la seua textura inicial per evocar-te altres coses que no voldré recordar més tard. Una nova empenta, que s’emporta la punta del dit (collons!) i, al contrari del que seria normal, el cul se l’engoleix. Truquen a la porta per interessar-se per l’operació que, sembla, tarda més del previst. Demane més temps, perlamordedéu! Abans de pujar-me els calçotets i sense acabar d’obrir els ulls, perquè no vull saber més del que toca, em rente el dit amb aigua i sabó. Olore per certificar que ha perdut qualsevol rastre de la seua prospecció i demane ajuda per tornar al llit on, una vegada tombat, puc escoltar com l’estómac remuga per la intrusió. Fent-lo accedir per on ho he fet no esperava tampoc un comitè de benvinguda. Esperem que el supositori siga convincent i no el facen fora abans d’hora...