Estic prou espantat després d’haver llegit els comentaris que s’han vessat al voltant de l’Escrivà de la Cort. En general tenen prou mala folla i així, estimats i estimades amics i amigues d’El Penjoll, no és com havíem quedat. Però el que més em disgusta és que amb tot plegat, jo no podré rellegir les dos biografies que l’Escrivà havia penjat.
Conten les males llengües que Buenaventura Durruti es va matar a si mateix. Que tot va ser un accident. Davant la parada de milicians que s’hi havia reunit, Durruti referma de colp vigorós la culata del seu fusell a terra. Incomprensiblement, l’arma es dispara i la bala li travessa la barbeta i li rebenta el cervell. Les males llengües conten que així va ser. La desfeta de les diferentíssimes faccions de les esquerres espanyoles es va precipitar a partir d’aquell tir infaust. Câ u pâ ell, com Sorell: impossible assolir un projecte comú: bocasses, anònims, disputes, baralles, batusses. Calen baioneta i peguen furgada. Envestixen a discreció i sense sentit. Es deixen dur per un impuls egoista de destrucció, assenyalant-se els uns als altres amb el dit de les enveges i les diferències mal enteses i pitjor païdes. Pistolers a tort i a dret. Divergències per veure qui és més autèntic, més tossut, més estúpid.
Mentrestant els altres, com sempre, seguixen avançant amb el riure de la superioritat en la cara. Porten l’estendart amb el lema de tota la vida: “Pa i circ!” (Però això ja és un altre tema).
No comments:
Post a Comment