Potser estem donant un excessiu protagonisme a una banda autoanomenada d’intelectuals, autors d’un manifest pel dret a obligar a tothom a parlar una (grande y libre) sola llengua, que busca l’oportunisme de la recent celebrada festa patriòtica que ha generat el futbol. I tampoc no caldria. Però hui he recordat una de les últimes intervencions de l’Alvaro Pombo, un dels signants del pamflet, en el programa, ja desaparegut “Noche Hache”. Ben bé no sé què va dir. Crec que va parlar del seu paper a l’Acadèmia (la d’ells) i del nou llibre que tenia publicat. I també alguna cosa sobre el matrimoni homosexual, que aquells dies omplia les portades dels diaris i les tertúlies de casinos i perruqueries. Es va presentar com un “iaio guai”, “enrotllat”, declarant, amb un gest molt teatral, que ell també era homosexual. I el recorde gaudint d’aquella expectació que el seus comentaris alçaven. Com que els mitjans de comunicació són tan originals, dies després era convidat a altres tertúlies d’altres cadenes, a donar fe de la seua “atrevida” eixida de l’armari. Fins i tot a mi em va fer certa gràcia (no sexual, ja us ho dic) aquell “iaio” d’aspecte un pèl excèntric. Fins que es va posicionar políticament a la vora de la Rosa Díez. En aqueix mateix moment ja vaig pensar que el que aquell “bon” home pretenia era matenir la seua recent adquirida notorietat amb una altra excentricitat semblant. I potser d’això va tot, de buscar fer-se notar, fent sonar l’esquellot més estrident si cal. Són una vulgar colla de folklòriques mirant d’aconseguir un lloc rellevant que, d’altra manera, no tindrien. D’ací quatre dies els veurem explicant els seus greuges al diari de Patricia. Pobra gent! En fi... fa calor, veritat?
No comments:
Post a Comment