el video club

L’Ernest, sempre que va al video-club, mira amb certa fascinació i curiositat aquella petita habitació que hi ha al racó més allunyat del local i on, amb la més absoluta intimitat, hom pot triar una pel·lícula d’aquelles que se’n diuen pornogràfiques pel seu contingut, però que una vegada visionades semblen més bé ginecològiques, donat els plànols tan extremats que pots veure. Aquesta vesprada, però, ha decidit entrar-hi. Així que, en un moment determinat, mira de reüll a un costat i a un altre, comprova que ningú no el mira i que, a més a més, no hi ha coneguts que puguen retreure-li els seus vicis privats i s’hi introdueix en aquell recambró. Les frontisses de la porta grinyolen més del compte. Almenys això li ha semblat a ell. I com que algú estossega al mateix temps, pensa que fan conyeta perquè ja l’han enxampat. Se sent envermellir fins les orelles. Damunt, al veure’s tot sol allí dintre, sense poder compartir amb ningú aquell espai de sobte tan sòrdid, el fa sentir com si fos l’únic depravat que queda al món. Això dura poc perquè en aqueix moment entra una altra persona, d’aspecte desendreçat, amb una gavardina rebregada que, ignorant l’Ernest, es posa en feina només ser dins. El visitant remena amb desimboltura i certa autoritat. Quan troba alguna cosa que sembla fer-li el pes, sospira o gemega, l’Ernest no sabria dir-ho ben bé. Se sent tan violent que decideix no moure’s per si en aquell espai tan mínim encara cap el miracle de l’anonimat. Però l’home s’hi desplaça on està ell i amb una veu rogallosa li demana, per favor, que el deixe mirar un moment. A l’Ernest li arriba el seu alè lleugerament alcoholitzat. Encara que també potser una colònia de perfum desafortunat. Finalment surt de l’habitació amb un grapat de pel·lícules deixant-lo a ell novament sol. Decideix que, una vegada és a dins, li caldria agafar-ne una i acabar amb aquella angoixa. Senyoretes de pitreres descomunals se’l miren amb un posat d’una forçada lascívia. Llegeix els comentaris. Algunes sinopsis, fins i tot, tenen faltes d’ortografia, el que fa que se senta pitjor. Com que tampoc pensa fer de crític, n’agafa una on apareix una jove mig vestida amb uniforme de minyona i enfila cap a l’eixida. La porta torna a grinyolar aquesta vegada de manera més ostentosa. El local ara és més ple i tothom se’l mira. Avança fins el taulell i demana. El rostre li bull. La xicota li agafa l’encomanda i, davant l’absolut astorament de l’Ernest, crida el títol perquè el seu company li agafe de la prestatgeria. Del fons del local es deixen sentir algunes rialletes. Després li demana el nom per fer el registre a l’ordinador. Amb l’objecte d’estalviar-se la vergonya d’escoltar la seua identitat en veu d’aquella senyoreta tan indiscreta, li lliura el carnet de soci. La xicota, amb el mateix posat de indiferència, torna a cridar: “Apunta’l al 69!!”. L’Ernest surt del local com un esperitat mentre la dependenta intentar dir-li, per damunt de la riallada general, que se n’ha oblidat de la pel·lícula.