M'agrada pensar que la meua miopia és una espècie de favor, un do que m'ha concedit la vida per a poder veure este món de diverses formes, amb els seus prismes diferents… sols he de traure'm les ulleres i totes les perspectives canvien… tot el que veig molt clar, amb eixe simple gest, passa a ser nou per a mi, a ser térbol, borrós, com desenfocat …
aquest matí, de camí al treball, avançant un cotxe, i al tornar a la meua dreta no he pogut evitar passar per damunt del cos d'un gat que tristament jeia al negre asfalt… sempre que veig un animal mort en la carretera em produïx una irritada tristesa, el no poder haver-lo esquivat m'ha enutjat, no l'havia vist a temps… "i si no era mort?", he pensat, com un llampec… deu segons... vint... i en eixe moment ma incipient tristesa em murmura "potser sofria malferit i tu l'has alliberat d'eixe patiment…". de sobte, eixe canvi de punt de vista ha alleujat la meua conciència i l'alegria ha tornat conscientment …
baixant del cotxe, he pensat que sí, que buscar l'optimisme, buscar veure la llunyania, veure més clar, o més enllà és tan senzill com el gest de posar-se unes ulleres… però clar, per un instant també he pensat que si estiguera a la pell d'eixe gat la perspectiva seria molt diferent… totalment...
No comments:
Post a Comment