Efemèrides

A.2007 va ser un any en que vam commemorar dos esdeveniments importants per a nosaltres: els 300 anys de la batalla d'Almansa i els 300 anys de l'incendi i destrucció de Xàtiva. En mig d'aquesta espiral commemorativa d'infaustos esdeveniments, em sembla que tothom va passar per alt una fita ben peculiar: el 1857, tot just 150 anys després de la destrucció de Xàtiva, Vicent Boix (l'home que portava eixe nom que ens sona perquè en ell hi ha un popular supermercat) va publicar un llibre titolat exactament així: Xàtiva.
Vicent Boix havia nascut a Xàtiva el 26 d'abril, el dia després de la batalla d'Almansa, però d'aproximadament 100 anys més tard, el 1813 . En realitat va estar molt poc de temps a la ciutat, i la seua familia es va tralladar a València. Allí va ser on es va formar i esdevingué cronista oficial de la ciutat, a més d'un conegut poeta. No obstant, jo no en conec a ningú que s'avergonyisca d'haver nascut a a Xàtiva i Boix tampoc anava a ser menys. Ben al contrari li va dedicar tot un llibre, i no dels més curts que va escriure: vora 450 pàgines amb gravats, que per a l'època era tot un esforç i luxe. Aquest llibre es convertí en la primera història de Xàtiva. Una obra que serví de precedent a la de Carles Sarthou i que, a ben segur, va posar les bases de la historiagrafia local i propicià la presa de consciència dels xativins sobre ells mateix.
En alguns llocs he llegit una altra data anterior a 1857 per al llibre. La meua edició, porta impresa, però, aquesta. Amb independència de si va ser la primera edició o no, el que em sembla clar, és que Vicent Boix va voler que el llibre es publicara o es reimprimira aquell any. O bé, caldria considerar que ocultes forces de l'esdevenir puixaren perquè així fos.
B.150 anys després, un homenot amb un cor més gran que la seua ingent, inabastable i desbocada saviesa com una riuada, va morir sol a sa casa, els darrers dies de gener de 2007, ara fa tot just un any. Després d'una llarga setmana o dues, se'l van trobar el 5 de febrer. Aquest home havia escrit aquestes paraules sobre Xàtiva: "...Xàtiva dels més fins llins i de les mils fresques fonts, de safareigs i sèquies, de verdures i bacoreres, d'alqueries, molins i palmeres (...) Xàtiva guerrera, dels exèrcits de les utopies i nobles causes perdudes (...) Xàtiva cremada i rebrostada, i sempre renovellada (...) L'ànima tenaç i feraç de Xàtiva. Culta, tolerant, noble, hortolana, fidel, fonda, clarobscura Xàtiva." Aquest home era Joan Pellicer, natural de Sotaia de la Safor.
C.Aproximadament 6 mesos després, un home del qual jo no havia sentit parlar mai va morir en un bosc del Ripollés a Catalunya. Li dien Lluís Maria Xirinacs. Era un rector que durant la transició es va fer conegut per fer servir mètodes de lluita no violènta, a la manera de Ghandi. Inicia diferents vagues de fams i es manifesta a la porta de la Presó Model de Barcelona durant 1 any i 9 mesos (tots els dies), per demanar l'amnistia dels presos polítics. Va ser proposat per a Premi Nobel de la Pau els anys 1975, 1976 i 1977. Va ser també senador independent per Barcelona a les Corts espanyoles. Decebut pel gir de la política catalana va abandonar aquesta el 1980. I el 1990 abandonà també el sacerdoci i es dedicà a l'estudi de la filosofia. Superava ja els 60 anys, però, no obstant, completa els estudis i el doctorat amb excel·lents notes. Escriví diferents llibres de filosofia que es poden consultar a internet. L'11 de setembre de 2002, però, al Fossar de les Moreres, on estan soterrats, entre d'altres, els maulets valencians que defensaren Barcelona el 1714, va fer una reflexió sobre el terrorisme d'Eta recordant a Ghandi. Segons dia aquest, en un conflicte no es pot ser neutral i cal recordar sempre qui és l'agredit i qui l'agressor, i, encara que l'agredit siga violent, posar-se de part de l'agredit. Això, a banda de convertir-se en l'únic record que es tindrà d'ell durant els propers 20 anys, va suposar immediatament, l'apertura d'un procediment penal pel qual va ser condemnat a 2 anys de presó el 2004. Tot i això no es presentà i sols fou detingut el 2005 quan acudí a renovar-se el DNI. Llavors la polícia s'adonà que aquell perillós home estava en cerca i captura i el detingueren per a interrogar-lo, però com que no comprenien l'estrany idioma que parlava, li pregaren amablement que parlarà en castellà, llengua de prestigi internacional que tothom estudia en l'estranger per dialogar. A la qual cosa, cruelment, ell es negà. A pesar d'això, injustament, no va ingressar en presó i l'agost de 2007, després d'arrosegar una llarga malaltia, s'acomiadà dels seus amics, i, sense revelar les seus intencions s'internà en el bosc adés esmentat on se'l trobaren alguns dies després mort. En la seua butxaca hi havia un paper que dia així : ACTE DE SOBIRANIA . He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!

D. Finalment, també vull recordar que fa uns dies ha estat l'aniversari del nostre treballador de mercaxona preferit, i que d'ací uns altres, tindrà lloc el de la nostra mona preferida. I també que l'any passat, a banda de tot això, nasqueren alguns dels fills dels penjollers o penjats, coneguts popularment com "penjadets" i "penjadetes". A tots ells, els dedique aquesta foto que he fet aquest matí, i que espere que vos agrade. Una abraçada.