Seguint els consells d’Escrivà, vaig a escriure alguna cosa que tinga tesi o tema. (He, he! Encara recorde allò que m’explicaven a l’institut.) El tema de la meua redacció serà Sapere aude (atreveix-te a saber), tòpic encunyant originalment per Horaci, però popularitzat pel filòsof Kant en un article titulat Què és la Il·lustració? ¿Ha de ser il·lustrat un polític de l’oposició? Sí! Altrament corre el risc de romandre eternament a l’oposició, trist destí per a una persona amb vocació política. ¿Sobre quines matèries s’ha d’il·lustrar? La resposta és òbvia: sobre matèries pròpies de la seua condició. Faré servir una paràbola, perquè s’entenga millor açò.
Puix senyor, això era un cacic que portava molts anys, però que molts anys, governant en una vila emplaçada allà on acaba l’horta i comença el secà. Com que l’home estava molt versat, però que molt versat, en els tripijocs propis de les seues condició i jerarquia, guanyava totes, però que totes, les eleccions. Quan s’acostava una cita amb les urnes, el cacic reunia tot el seu equip de sequaços i els donava les ordes adients per a posar al dia l’estratègia electoral. Primerament, manava sondejar l’estat d’opinió dels seus clients, parents i súbdits. Ja se sap que tants anys d’exercici del poder (temps i temps repartint prebendes a tort i dret) poden suscitar greuges comparatius i animadversions per part dels gens beneficiats.
Tant si el sondeig li era advers com si li era esperançador, deixava anar la remor que la seua supremacia estava en perill (més que res per crear falses expectatives en els seus adversaris, diversos i dividits). El següent pas era revisar les dues llistes: una negra i altra de color roig. A la llista negra figuraven tots els súbdits díscols que podia fulminar directament amb el seu raig jupiterí: un obrer que s’havia de fer fora de la brigada municipal; un contractista que calia deixar sense contractes; un impressor de paperassa oficial que no faria més encàrrecs; un diari al qual s’havien de retirar els anuncis; un monitor dels tallers ocupacionals a qui s’havia de rescindir el contracte; un director d’escoles públiques que calia destituir...
En l’altra llista, amb anotacions de color roig, tenia apuntats els noms d’aquells que treballaven per compte de terceres persones. Si aqueixos tercers eren amics seus, despenjava el telèfon: «Escolta, treballa per a tu en tal? És un fill de mala mare que em fa la mà a tothora. Podries fotre’l fora de l’empresa.» Unes vegades, els empresaris li feien cas; altres, l’enviaven a pastar. Amb totes aquestes gestions, però, anava tatxant noms de la llista i instaurant un règim de terror a la contrada. També amenaçava d’enviar a l’atur regidors i regidores de l’oposició, empleats en diferents ens socials i organismes dependents de les administracions públiques, que havien de mantenir, per tant, la boca ben tancada als plenaris municipals i als diversos mitjans locals de comunicació.
Puix senyor, això era un cacic que portava molts anys, però que molts anys, governant en una vila emplaçada allà on acaba l’horta i comença el secà. Com que l’home estava molt versat, però que molt versat, en els tripijocs propis de les seues condició i jerarquia, guanyava totes, però que totes, les eleccions. Quan s’acostava una cita amb les urnes, el cacic reunia tot el seu equip de sequaços i els donava les ordes adients per a posar al dia l’estratègia electoral. Primerament, manava sondejar l’estat d’opinió dels seus clients, parents i súbdits. Ja se sap que tants anys d’exercici del poder (temps i temps repartint prebendes a tort i dret) poden suscitar greuges comparatius i animadversions per part dels gens beneficiats.
Tant si el sondeig li era advers com si li era esperançador, deixava anar la remor que la seua supremacia estava en perill (més que res per crear falses expectatives en els seus adversaris, diversos i dividits). El següent pas era revisar les dues llistes: una negra i altra de color roig. A la llista negra figuraven tots els súbdits díscols que podia fulminar directament amb el seu raig jupiterí: un obrer que s’havia de fer fora de la brigada municipal; un contractista que calia deixar sense contractes; un impressor de paperassa oficial que no faria més encàrrecs; un diari al qual s’havien de retirar els anuncis; un monitor dels tallers ocupacionals a qui s’havia de rescindir el contracte; un director d’escoles públiques que calia destituir...
En l’altra llista, amb anotacions de color roig, tenia apuntats els noms d’aquells que treballaven per compte de terceres persones. Si aqueixos tercers eren amics seus, despenjava el telèfon: «Escolta, treballa per a tu en tal? És un fill de mala mare que em fa la mà a tothora. Podries fotre’l fora de l’empresa.» Unes vegades, els empresaris li feien cas; altres, l’enviaven a pastar. Amb totes aquestes gestions, però, anava tatxant noms de la llista i instaurant un règim de terror a la contrada. També amenaçava d’enviar a l’atur regidors i regidores de l’oposició, empleats en diferents ens socials i organismes dependents de les administracions públiques, que havien de mantenir, per tant, la boca ben tancada als plenaris municipals i als diversos mitjans locals de comunicació.
Al cacic, no li tremolava el pols a l’hora de prendre aquestes i altres decisions; li era indiferent que els damnificats foren honrats pares o mares de família que anaven a quedar-se sense feina i sense un mos que portar a la boca dels seus fills. Mentrestant, el cap de l’oposició, per manca d’il·lustració, per recluta o per tot plegat, romania i romania a la inòpia més absoluta. El cacic es fregava les mans davant les perspectives falagueres de seguir governant la contrada fins al dia del judici final. En canvi, els vilatans disconformes, avergonyits i, sobretot, irats pels presumptes enriquiments il·lícits del capitost, rumiaven la idea de sufragar un curset als membres de l’oposició. «Ja va sent hora que espavilen», comentaven al mercat, a les tavernes i a les oficines.
No comments:
Post a Comment