Punt de fuga

Animat pel debat que Xavier Aliaga ha perpetrat al seu bloc (ha aconseguit 50 comentaris sense que els de la Socarrada es tiraren les dolçaines pel cap) i malgrat tot el que puguen arribar a teclejar els dits viperins de Tadeus, us deixe un poema sobre el poema.

PUNT DE FUGA

Pense el poema com a punt de fuga,
com l’espiell que altera el joc d’infants: escaramussa en el jardí.
Cara de prisma, color imprevist;
pense el poema, l’espai inventat per la nova pupil·la,
calidoscopi daguerreotípic.
(Dels plecs càrnics de la realitat
tallem el vers, asimètricament naixent.)

Nova pupil·la, dic, obrint-se com un sol,
creixent, inflant-se en l’horitzó dels ponts de l’aigua:
allò que abans no hi era i ara hi és
incidint en el món, la mà en el fang.
(I el vers, raïm de llum sobre la Cosa.)
El poema reté la Cosa: és l’espill inclusiu
que l’hostatja i la instal·la fora del seu temps,
i a l’afany d’altres ulls la fa aparéixer.
I llavors el poema és l’estima, la llebre,
el mussol, la promesa, el Centaure, la febre,
excelsa ofrena, collar de magnòlies,
i s’inaugura el més franc dels diàlegs.

Pense el poema com a incisió
gravada en pedra, cromlec, ermita, fundació;
la fonda a què s’arriba en nit boscant.
Abans que tu, lector, ja hi era, i t’esperava:
escalf de llar i llums enceses.

(I el vers, la fletxa sioux en el cor de Custer.
El vers apunta més enllà de les paraules,
travessa obstacles, venç distàncies.
El cos del vers és d’aire,
la seua sang és de silencis.)