sona

Sona un despertador. Insistent. Penetrant. L’Ernest repta per l’habitació envaïda per una llum insòlitament crepuscular. Es despulla de la nit a força d’arrapades. S’arrossega fins l’estret espai d’una cambra de bany on les entranyes de la dutxa criden que no hi ha aigua per treure-li el son. Li escup dues vegades als peus, amb un insòlit menyspreu i després emmudeix. Quan és a mig vestir sonen dos cops en la fusta de la porta. L’Ernest observa una ombra breu que es passeja pel badall que hi ha entre el terra i la porta. Es queda allí quiet, palplantat, mentre l’ombra, a la banda de fora, espera. Escolta uns esbufecs d’impaciència. I llavors, no sap perquè, decideix ignorar-lo. De l’interior del calaix de la tauleta de nit treu un paquet de cigarrets i n’encén un. Fa dues xamades ansioses, precipitades. Sona l’alarma d’incendis. Ha d’obrir la finestra. La cridòria del carrer es precipita a dintre. Sonen els budells. Regira la petita nevera, famolenc. Hi ha coses allí dintre que no recordava tenir. Alguns articles han pres l’aspecte fastigós de la indiferència. Sona el telèfon. Mira la pantalla i veu un número que recorda vagament. Agafa l’aparell i escolta però, curiosament, la veu, que pronuncia el seu nom, no li sona.