BALADA DE JOHNNY EL DUES PECES
Als catorze anys, d’una maçada
li boleiaren les incisives superiors:
el Dues Peces just pel que perdé.
I allò semblava un portal fosc, l’entrada menys recomanable.
El Dues Peces però, la noblesa del suburbi:
el de la paraula ferma i silencis com abraçades.
Cadena al coll, segell i esclava.
Els tatoos justos. El del nom de la mare, al bragó.
I a cada talonada dels botins del Dues Peces
va desplegant-se, catifa de pètals, l’Èpica.
Les fàbriques, els magatzems, les benzineres
dels nous polígons metropolitans.
De nits. A cara descoberta. Bah, les càmeres.
«En seixanta segons, tots fora!»
Les sirenes de la patrulla, afòniques,
perdudes per la malla de carrers industrials,
sis-cents segons més tard.
I els anys de glòria. Sens dubte. «Que córrega el bourbon!»
La vella història: els bons i els roïns.
Les persecucions, els esgarips de les rodes, a fons
els motors i sis-mil revolucions per minut!
Carreteres, motels. Les dones. Totes.
La vida al marge com un riure de roselles.
En la clínica d’una amant li empeltaren les incisives
que hi mancaven. Perdé el portal i conservà el malnom.
Cada volta passava menys pel barri.
Un notable prestigi, un respecte difús
estenent-s’hi, sempre creixent.
El barri té la seua lògica.
La nit de la nevada gran sobre la capital,
la policia, alertada per un veí xinés,
recull el cos de Johnny d’un container.
Net i polit, el cos glaçat, sempre elegant.
Un tret al cor, un puny de sang, clavell.
L’assassí li birlà també les dues peces.
No comments:
Post a Comment