La "mamà" del Manopla

El Manopla, és el malnom amb el que els veïns de Barxeta coneguem a Manolo Pla. Un malnom que, per una banda, abreuja el seu nom i cognom i, per altra, fa referència a les grans manotes (menudes mans!) amb les que la genètica paterna l’ha dotat. D`haver nascut a Xàtiva i amb unes mans menudetes, segurament, el coneixeríem com Manitas i, qui sap, si haguera acabat tenint una ferralleria a la pujada a Bixquert. Però, segons ell afirma, va preferir nàixer a Barxeta i dedicar-se a altres menesters. Perquè, per al Manopla, tot és qüestió de preferències... Hi ha qui les prefereix rosses; a ell açò li dóna igual mentre li arriben a parelles. A poc que se li demane, el Manopla sol contar que el primer dissabte de cada mes es fica guapo i s’en va a pescar amb els amics als bars de llumenetes. Diu que allí trau la canya i que de seguida se li arrimen per picotejar-li l’hamet. Perquè, segons aclareix, ell només deixa que li'l picotegen, perquè son pare, que en pau descanse, li deia que anara espai on clavara la canya perquè podia pescar alguna malaltia. Així que ell, sempre obedient als consells paterns, només deixa que se li amorren a la ferramenta... Això sí: de dos en dos, una per a cada mà. Mireu com m’ho va contar despús-ahir, quan em vaig entropessar amb ell pel carrer:

- Jo me despulle. M’ajoque al llitet. Agarre del cap a la més guapeta amb la mà dreta i amb l’esquerra el de la que queda, per a que després no diguen que no tinc mà esquerra, i me les escabusse a les dos ací baix fins que el volcà entre en irrupció i tot va a l’ascla. Açò és lo que, de veritat, és una mà a mà. I on estiga una bona mà a mà que se lleven les follaes i les xuplaes. On va a parar! I, després de la faena, mo n’anem a celebrar-lo al bar de mon tio Vicent i a ficar-los les dents llargues als sabuts dels casats. I allí rematem el dissabte, agafant una bona merlusa... I quan arribe a mitjanit a casa, ma mare sempre me diu lo mateix: "Ja vens mamaet?”. I jo sempre li conteste: “I tant, mama, i tant.”