gir argumental

Després que l’Ernest es llegí, una vegada més, rere la fosca brillantor de la pantalla de l’ordinador, alguna cosa li esclatà per dintre. Viure una vida fictícia amb tot el seu dramatisme afegit perquè els lectors obtinguen la seua catarsi necessària, no és prou. Sent que necessita formar part d’un altre guió, que hi haja un gir argumental en la seua vida virtual o, fins i tot, canviar l’autor de l’inventari de les seues rocambolesques situacions existencials. Per això, amb un posat de decisió, abandona la cadira plegable que deixa anar un cruixit d’alleujament al veure's alliberada del pes del seu cos, i s’adreça cap a al dormitori. Glopades d'aire calent s’emmagatzemen a l'interior del seu habitatge. Del calaix superior de la tauleta de nit treu un revòlver. Amb un esclafit obri el tambor i comprova que està carregat. S’hi passejà el dors de la seua mà esquerra pel front per a assegurar-se que està suant a doll. Amb un gest maternal enfonsa l’arma a la butxaca dels pantalons i s’adreça a l’eixida del pis. Sap que només té que pujar uns quants graons per trobar-se amb la possible solució al seu problema. Mentrimentres fa l’ascens sent que les oïdes les té amerades del soroll, lleugerament atenuat per la flassada dels tàbics que els separen, de la quotidianitat dels altres veïns, aliens a la seua resolució. S’atura davant la porta tancada i prem el botó del timbre. Hi ha una petita eternitat entre el seu gest vulgar i el moment en que el pis s’obri i el seu propietari ix a rebre’l. Un temps durant el qual les incerteses i les determinacions pugen i baixen com passatgers d’una muntanya russa. L’Ernest treu l’arma i apunta directament al cor d’aquell home mentre li pregunta: “Ets el Ko-jons, veritat?”. L’altre se’l mira i abans de que puga dir res, alçant la cella esquerra i accentuant així la seua sornegueria, li diu: “De què collons parles?”. Una ira profunda i agra li batega als polsos a l’Ernest. “Estic fart de ser un titella, de caminar les passes dels teus complexes i les teues dèries, de les teues tristeses apegaloses i malsanes; et demane ara mateix que em canvies el guió!”. El tal Ko-jons, sense abandonar el seu to burleta li rebla: “Vinga home, torna-te’n a casa i acabat de fotre l’ampolla de whisky que t’has encetat!”. “Tu t’has erigit l’autor de les meues vicissituds —insisteix l’Ernest—, el propietari de la meua voluntat. Et demane per favor que em deixes anar, ja!”. I al dir això, la mà dreta que sosté el revòlver tremola lleugerament i Ko-jons endevina de seguida que aquell paio no està bufat, està boig, i això és terriblement pitjor. “A veure, anem a pams —i mentre enceta aquella nova perorata, calcula les possibilitats d’enfrontar-se a aquell sonat i treure-li l’arma— ¿has pensat, ni per un moment, que si és veritat el que dius, i em fots un tret i jo acabo morint, tu patiràs la mateixa sort?”. L’Ernest el mira fixament als ulls, enterbolits per l’odi. Després abaixa la mirada un instant, menys d’un segon, com si li calgués entendre alguna cosa, però com si de sobte hagués comprés l’entrellat d’aquella situació, branda la pistola amb una seguretat que pinta d’espant el rostre del Ko-jons, i diu: “M’importa una merda! M’estime més el no-res que romandre dintre de la teua capsa mental sense talent!”. Prem el gallet i un tro ensordidor trenca la remor silenciosa que habita l’escala.

(continuarà?)