Fa dies, un conegut col·laborador intermitent del blog la va mamprendre, durant un temps, amb els premis: «Que si costen diners al contribuent», «Que si es donen als amics», «Que només es premien obres mediocres»... Part de raó té. Com diria un personatge de ficció d’Aquil·les, hi ha més premis que gorretes de bellota. Es convoquen premis literaris, cinematogràfics, de pintura, musicals, científics... Durant el règim franquista, sembla que s’arribaren a donar fins i tot premis de natalitat. L’alumne aprofitat és premiat pel mestre. El fill i la filla que fan bondat són premiats per la mare. Déu Nostre Senyor premia amb el cel etern aquells que són justos. Premia l’Associació d’Amics de la Costera. Premia El Penjoll. Premien els ajuntaments. Premia la loteria. Premia la Dipu. Hi ha premis de paella, d’arròs al forn, de gaspatxo, de pinxos, de rebosteria, de betlems... Parlem amb serietat dels premis literaris —el guardó que acaba d’obtenir Alietes obliga a reflexionar-hi—.
Els guanyen sempre obres mediocres? No! De vegades, guanyen obres de molta qualitat. Compte! Sóc del parer que una literatura normalitzada també ha de tenir obres mediocres —i best sellers i novel·la rosa i el que calga—. Fins i tot pot esquitllar-se en els premis alguna d’aquestes obres. S’haurien de suprimir, per això, els certàmens literaris? Jo crec que no! Tot i ser assetjats pel perill que s’acaba d’esmentar, els certàmens tenen una part molt positiva: difonen les nostres lletres i promocionen els nostres autors. Els premis en són, sovint, l’única taula de salvació. La poesia, per exemple, seria un gènere en perill d’extinció si no rebés mesures de discriminació positiva. Si certes manifestacions culturals oneroses —la música simfònica o l’òpera, posem per cas— sobreviuen gràcies a les subvencions públiques, ¿seria lògic abandonar a la seua sort la poesia, que té uns costs infinitament menors?
Costen diners al contribuent, els premis? Depèn... Si l’entitat convocant és una administració pública, la dotació dels guardons sortirà del pressupost; pagaran, per tant, els contribuents. Ara bé, si els premis estan dotats per qualsevol entitat privada (editorial, associació, empresa patrocinadora), és possible que l’erari públic en traga beneficis —el guanyador veurà com li detrauen, del metàl·lic, la corresponent retenció—. I una última pregunta: els premis literaris van a parar als amics dels jurats? És possible. Bé que les bases solen establir un mecanisme, la plica, que teòricament impedeix conèixer la identitat dels autors, en general s’acaba sabent qui és qui. I clar, en conèixer el nom dels concurrents, els membres dels jurats poden deixar-se arrossegar per les seues fílies o fòbies. Què voleu? Això també passa als premis Nobel!
Jo no trobe, en definitiva, que els perills esmentats siguen motiu suficient per a suprimir certàmens que premien obres escrites en català. Jo no en suprimiria cap! A la nostra literatura li calen incentius. Les dotacions pressupostàries dels departaments de cultura estan, entre altres coses, per a prestar suport a creacions que, tot i ser minoritàries, resulten valuoses per a la col·lectivitat. Fem honor a la nostra condició d’Elephas praemians i conservem els premis literaris. De vegades —ja es veu—, acaben guardonant un dels nostres, un penjollaire.
Els guanyen sempre obres mediocres? No! De vegades, guanyen obres de molta qualitat. Compte! Sóc del parer que una literatura normalitzada també ha de tenir obres mediocres —i best sellers i novel·la rosa i el que calga—. Fins i tot pot esquitllar-se en els premis alguna d’aquestes obres. S’haurien de suprimir, per això, els certàmens literaris? Jo crec que no! Tot i ser assetjats pel perill que s’acaba d’esmentar, els certàmens tenen una part molt positiva: difonen les nostres lletres i promocionen els nostres autors. Els premis en són, sovint, l’única taula de salvació. La poesia, per exemple, seria un gènere en perill d’extinció si no rebés mesures de discriminació positiva. Si certes manifestacions culturals oneroses —la música simfònica o l’òpera, posem per cas— sobreviuen gràcies a les subvencions públiques, ¿seria lògic abandonar a la seua sort la poesia, que té uns costs infinitament menors?
Costen diners al contribuent, els premis? Depèn... Si l’entitat convocant és una administració pública, la dotació dels guardons sortirà del pressupost; pagaran, per tant, els contribuents. Ara bé, si els premis estan dotats per qualsevol entitat privada (editorial, associació, empresa patrocinadora), és possible que l’erari públic en traga beneficis —el guanyador veurà com li detrauen, del metàl·lic, la corresponent retenció—. I una última pregunta: els premis literaris van a parar als amics dels jurats? És possible. Bé que les bases solen establir un mecanisme, la plica, que teòricament impedeix conèixer la identitat dels autors, en general s’acaba sabent qui és qui. I clar, en conèixer el nom dels concurrents, els membres dels jurats poden deixar-se arrossegar per les seues fílies o fòbies. Què voleu? Això també passa als premis Nobel!
Jo no trobe, en definitiva, que els perills esmentats siguen motiu suficient per a suprimir certàmens que premien obres escrites en català. Jo no en suprimiria cap! A la nostra literatura li calen incentius. Les dotacions pressupostàries dels departaments de cultura estan, entre altres coses, per a prestar suport a creacions que, tot i ser minoritàries, resulten valuoses per a la col·lectivitat. Fem honor a la nostra condició d’Elephas praemians i conservem els premis literaris. De vegades —ja es veu—, acaben guardonant un dels nostres, un penjollaire.
No comments:
Post a Comment